Introducció
Quantes vegades hem vist persones passejant els seus gossos sense corretja per la via pública? Aquesta conducta, totalment negligent per part dels propietaris, pot derivar en un atac a vianants i ser constitutiva d’un delicte penal per imprudència greu o menys greu, depenent del resultat produït i de les circumstàncies del cas concret. Per tal de determinar el tipus d’imprudència, el Tribunal Suprem ha establert paràmetres i criteris que permeten la seva valoració.
Tot i que moltes ordenances municipals ja imposen l’obligatorietat de passejar els gossos amb corretja –i, en el cas de races perilloses, també amb morrió–, és molt habitual trobar animals corrent lliurement pel carrer. Aquestes situacions generen un risc evident, ja que fins i tot les mascotes més dòcils en l’àmbit domèstic poden reaccionar de manera imprevisible davant estímuls externs durant el passeig.
La manca de diligència o la permissivitat dels propietaris pot comportar conseqüències greus per a ells, ja que podrien ser acusats de cometre un delicte d’imprudència temerària amb el resultat que se’n derivi, ja sigui de lesions o, en alguns casos, fins i tot de mort. Aquest delicte es gradua en greu o menys greu segons la gravetat de la imprudència i del deure de cura exigit en cada cas. A més de les responsabilitats penals, també caldrà valorar la responsabilitat civil derivada dels danys causats, que podria comportar un cost econòmic elevat per al propietari si no disposa d’una assegurança de responsabilitat civil per a la seva mascota.
En aquest article, per valorar aquesta imprudència, s’analitzarà la STS 632/2024, de 20 de juny, que va condemnar una dona –propietària d’un gos de raça perillosa– com a autora d’un delicte de lesions per imprudència greu. Aquesta decisió va confirmar la sentència prèvia del Jutjat Penal, destacant els paràmetres utilitzats per valorar la imprudència i la seva gravetat.
2. Paràmetres per diferenciar imprudència greu o menys greu
Tot i que la sentència analitzada aborda la imprudència relacionada amb deixar un gos sol per la via pública, els paràmetres als quals ens referirem són extrapolables també per abordar la falta de precisió legislativa en la delimitació conceptual entre la imprudència greu, menys greu i lleu.
Des de la reforma de 2015, la imprudència lleu ha deixat de ser punible, per la qual cosa l’anàlisi se centra a determinar si els fets analitzats s’emmarquen en una imprudència greu o menys greu.
2.1 Diferència entre imprudència greu i menys greu
La diferència principal rau en la intensitat de l’incompliment del deure de cura, element essencial en qualsevol valoració d’imprudència. Aquest matís de gravetat ha de ser analitzat segons la rellevància de l’incompliment d’aquest deure i la seva relació amb el resultat produït.
La imprudència menys greu no s’integra dins de la categoria d’imprudència greu, sinó que constitueix una nova categoria conceptual. Aquesta imprudència representa el límit superior de les conductes anteriorment considerades lleus que el legislador ha optat per despenalitzar.
La imprudència greu, en canvi, és la “deixadesa més intolerable” de les conductes que l’autor ha de controlar, ja sigui mitjançant una conducta activa o omissiva, que produeix un resultat danyós.
2.2 Elements essencials de la imprudència
Per poder considerar l’existència de conducta imprudent, ha de concórrer una acció o omissió voluntària, tot i que no dolosa, que origini un resultat lesiu no desitjat. És a dir, és indispensable que existeixi una relació de causalitat entre el comportament descuidat, la creació d’una situació de risc prou important i greu, i la materialització del mateix en un resultat lesiu.
La gravetat de la imprudència es mesura segons la intensitat de la infracció de la norma de cura que ha donat lloc al resultat il·lícit. Els tribunals valoren els aspectes següents:
- La major o menor manca de diligència mostrada en la conducta que va generar el risc.
- La major o menor previsibilitat del resultat lesiu (dany ocasionat).
- El major o menor grau d’infracció del deure de cura tenint en compte les normes socioculturals vigents en el context del cas.
Aquests criteris permeten als òrgans judicials classificar i graduar adequadament el nivell d’imprudència en cada cas, garantint que la sanció s’ajusti a la gravetat de la conducta i a les conseqüències derivades de la mateixa.
3. Anàlisi de la imprudència en el cas concret
Un cop exposats, de manera concisa, els paràmetres que utilitzen els tribunals per valorar el tipus d’imprudència, és moment d’analitzar el cas objecte del present article.
En primera instància, el Jutjat Penal va condemnar una dona com a autora criminalment responsable de lesions per imprudència greu. La condemna es va deure al fet que l’acusada va deixar el seu gos, de raça potencialment perillosa, sol, fet que va resultar en un atac a una menor. L’animal es va llençar sobre la nena i la va mossegar als glutis, causant-li lesions. L’Audiència Provincial, de manera contrària, va considerar que els fets s’havien de qualificar com a imprudència menys greu, rebaixant, per tant, la valoració inicial.
La sentència del Tribunal Suprem, en el seu veredicte, va revocar la decisió de l’Audiència Provincial i va confirmar el veredicte del Jutjat Penal, determinant que els fets s’havien de subsumir en un delicte de lesions per imprudència greu.
3.1 Fets provats
Segons els fets provats, l’acusada va treure el seu gos, un American Staffordshire Terrier, sol i sense morrió per les immediacions de la plaça Professor Tierno Galván de València, malgrat saber que es tractava d’una raça classificada com a potencialment perillosa i, per tant, amb un risc elevat per a la integritat física de tercers. L’animal va córrer cap a una menor, es va llençar sobre ella i va començar a mossegar-li els glutis. Tot i que l’avi de la nena va intentar apartar l’animal, no ho va aconseguir. Finalment, la propietària va intervenir i va aconseguir separar el gos. Com a resultat de l’atac, la nena va patir una mossegada de gos al gluti esquerre que li va provocar lesions i una cicatriu de 6 centímetres.
4. Conclusions
Aquest cas il·lustra la importància de complir estrictament amb les normes que regulen la tinença i el maneig d’animals potencialment perillosos, destacant la responsabilitat dels propietaris per prevenir situacions que puguin derivar en greus conseqüències jurídiques i socials.
La sentència reforça la necessitat d’un compliment rigorós de les normes de cura i maneig d’aquests animals, subratllant l’obligació dels propietaris de garantir la seguretat de les persones en l’espai públic.