DESCARREGAR ARTICLE COMPLET EN PDF.
La nova Sentència del Tribunal Suprem núm. 850/2025, de 16 d’octubre, constitueix un pronunciament de capital importància en l’àmbit dels delictes contra la seguretat viària.
La seva rellevància rau en la clarificació jurisprudencial d’una conducta molt recurrent en la pràctica: la conducció d’un vehicle a motor per part de qui, havent complert íntegrament una pena de privació del dret a conduir superior a dos anys, no ha realitzat el preceptiu curs de sensibilització i reeducació viària exigit per la normativa administrativa per recuperar la vigència del seu permís.
L’Alt Tribunal, a través d’aquesta resolució, posa fi a un debat doctrinal i jurisprudencial, concloent de manera taxativa que aquesta conducta és penalment atípica, no és constitutiva de delicte, sense perjudici de les responsabilitats administratives que se’n puguin derivar.
1. Iter processal: del trencament a l’atipicitat
Per comprendre l’abast de la sentència, és de vital importància analitzar el recorregut processal del cas:
- Sentència d’instància: l’acusat va ser condemnat en primera instància com a autor d’un delicte de trencament de condemna, tipificat a l’article 468 del CP. El jutjador va entendre que l’obligació de realitzar el curs de sensibilització formava part de la condemna i, per tant, el seu incompliment en posar-se al volant constituïa un trencament de la mateixa.
- Sentència d’apel·lació: la defensa de l’acusat va recórrer la condemna. L’Audiència Provincial de Barcelona va estimar el recurs i va dictar una sentència absolutòria. El seu raonament va ser que els fets no encaixaven en el tipus de trencament de condemna, sinó que, si escau, podrien ser constitutius d’un delicte contra la seguretat viària de l’article 384, paràgraf segon, del CP. No obstant això, en no haver-se formulat acusació per aquest últim tipus penal i en estricta aplicació del principi acusatori, va procedir a l’absolució.
- Recurs de cassació: disconforme amb l’absolució, el Ministeri Fiscal va interposar recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, insistint en la qualificació original dels fets com un delicte de trencament de condemna.
2. La qüestió jurídica de fons analitzada pel Tribunal Suprem
El nucli del debat jurídic que aborda el Tribunal Suprem se centra a determinar la correcta qualificació penal, si n’hi ha, de la conducta descrita. Per a això, la Sala Segona analitza sistemàticament quatre possibles escenaris:
- Delicte contra la seguretat viària de l’article 384, apartat primer, del Codi Penal.
- Delicte contra la seguretat viària de l’article 384, apartat segon, del Codi Penal.
- Delicte de trencament de condemna de l’article 468 del Codi Penal.
- L’atipicitat de la conducta.
3. Fonamentació jurídica del Tribunal Suprem
El Tribunal Suprem desenvolupa una argumentació tècnica i detallada per descartar una a una les tres primeres opcions, concloent en l’atipicitat de la conducta.
3.1 Descart del delicte contra la seguretat viària (article 384 CP)
Inaplicabilitat de l’article 384, apartat primer:
La Sala és taxativa en afirmar que aquest precepte sanciona exclusivament la conducció “en cas de pèrdua de vigència del permís o llicència per pèrdua total dels punts assignats legalment”.
Per exigències del principi de tipicitat i legalitat penal, no és possible una interpretació extensiva o analògica in malam partem per incloure supòsits diferents dels expressament contemplats a la norma.
La situació de l’acusat no deriva d’una pèrdua de punts, sinó del compliment d’una condemna penal.
Inaplicabilitat de l’article 384, apartat segon:
Aquest apartat castiga qui conduís “després d’haver estat privat cautelarment o definitivament del permís o llicència per decisió judicial”.
El Tribunal s’atura a analitzar si la situació de l’acusat pot equiparar-se a una “privació definitiva”. Per fer-ho, acudeix a l’article 47 del CP, que estableix que les penes de privació del dret a conduir superiors a dos anys “comportaran la pèrdua de vigència del permís”.
El Tribunal Suprem estableix una distinció conceptual clau: “pèrdua de vigència” no és sinònim de “privació definitiva”. Argumenta que el mateix legislador utilitza ambdós termes de manera diferenciada al Codi Penal i a la legislació de trànsit.
Per reforçar aquesta tesi, analitza l’article 73 del Text Refós de la Llei sobre el Trànsit, que regula l’obtenció d’un nou permís després de la condemna. Aquest precepte indica que s’obtindrà un permís “de la mateixa classe i amb la mateixa antiguitat”, la qual cosa, a parer del Tribunal, evidencia que es tracta d’una rehabilitació del permís anterior i no d’una pèrdua amb caràcter definitiu.
3.2 Descart del delicte de trencament de condemna
Aquesta era la tesi principal del Ministeri Fiscal, el qual sostenia que, encara que la pena principal (la privació del dret a conduir) ja estigués complerta, l’obligació de superar el curs de sensibilització participava de la naturalesa d’una pena accessòria, de manera que el seu incompliment constituiria un trencament.
El Tribunal Suprem rebutja frontalment aquesta interpretació per una raó fonamental i “insoluble”: el curs de sensibilització i reeducació viària no forma part de la condemna penal.
El CP no estableix en cap dels seus preceptes l’obligació de superar aquest curs com a part de la pena. Es tracta simplement d’una exigència addicional de naturalesa purament administrativa, imposada per l’article 73 del Reial decret legislatiu 6/2015.
El Tribunal, a més, posa de manifest una contradicció en la postura del Ministeri Fiscal, que condicionava la punibilitat a l’existència d’un “requeriment específic” per part del tribunal per a la realització del curs. Això, segons la Sala, conduiria a la “inacceptable solució” que la punibilitat de la conducta depengués d’un requeriment que el tribunal no està legalment obligat a efectuar, ja que no forma part del pronunciament condemnatòri.
3.3 Atipicitat i necessitat de reforma legislativa
Després de descartar totes les possibles qualificacions penals, el Tribunal Suprem conclou que la conducta enjudiciada és atípica. Adverteix que, si bé la conducta és administrativament reprotxable, perquè pogués ser objecte de condemna penal seria necessària una modificació legislativa que superés els problemes de tipicitat advertits, creant un tipus penal específic que sancionés expressament aquesta omissió.
4. Implicacions i conseqüències de la sentència
La doctrina establerta pel Tribunal Suprem en aquesta sentència té profundes implicacions pràctiques.
En primer lloc, hi ha un reforç del principi de legalitat penal, ja que impedeix la criminalització de conductes no expressament tipificades com a delicte, per molt reprotxables que puguin semblar des d’una perspectiva administrativa o social.
Així mateix, aporta una solució clara i unívoca a una qüestió controvertida, oferint als operadors jurídics (jutges, fiscals i advocats) un criteri ferm per actuar en casos anàlegs.
A més, subratlla de manera clara que l’incompliment d’un requisit administratiu postpenitenciari no pot, sense més, transmutar-se en un il·lícit penal com el trencament de condemna.
Tanmateix, cal ser conscients que la sentència posa de manifest una possible llacuna de punibilitat que, si es considera socialment necessari cobrir, ha de ser abordada pel poder legislatiu mitjançant la creació d’un nou tipus penal, i no per la via de la interpretació judicial extensiva.
En definitiva, la STS núm. 850/2025 s’erigeix com un pilar fonamental en la interpretació dels delictes contra la seguretat viària, reafirmant els principis garantistes del Dret Penal i establint una nítida frontera entre les obligacions derivades d’una condemna penal i els requisits administratius posteriors per a la plena rehabilitació de drets.
El present article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització.
Per a més informació, contacteu amb info@fernandezadvocats.es