Un missatge de Whatsapp, un correu electrònic, un àudio, un vídeo o una publicació a les xarxes socials poden ser decisius en una investigació penal. Sovint contenen el primer indici d’un fet, situen una persona en una conversa rellevant o permeten reconstruir una seqüència d’esdeveniments.
Tanmateix, que una informació aparegui a la pantalla d’un telèfon no significa, per si sola, que pugui fonamentar una condemna.
La prova digital planteja una dificultat singular: és extremadament útil, però també fàcil de copiar, editar, retallar, reenviar, descontextualitzar o atribuir a qui no la va crear.
El procés penal no desconfia dels mitjans electrònics per ser electrònics. El que exigeix és que es puguin respondre, amb garanties, cinc preguntes diferents: es va obtenir lícitament?, és autèntica?, està íntegra?, s’ha conservat correctament?, queda corroborada per la resta de la prova?
La incorporació d’aquesta mena d’evidències ha obligat els tribunals a adaptar les regles tradicionals de valoració de la prova a una realitat tecnològica en constant evolució. La qüestió ja no consisteix únicament a determinar si un determinat arxiu existeix, sinó si es pot afirmar amb un grau suficient de fiabilitat que aquest arxiu reflecteix fidelment la realitat dels fets investigats. Precisament per això, la prova digital exigeix una anàlisi especialment rigorosa, en què conflueixen qüestions de legalitat processal, garanties constitucionals, informàtica forense i valoració probatòria.
1. No tota prova digital planteja el mateix problema
L’expressió “prova digital” comprèn realitats molt diferents. Pot ser una conversa de Whatsapp o Telegram, un correu electrònic, una nota de veu, la gravació d’una trucada, una fotografia, un vídeo, una publicació a les xarxes socials, un historial de navegació, un document emmagatzemat a l’ordinador o el contingut extret d’un telèfon mòbil. A aquesta llista s’hi podrien afegir també registres de geolocalització, arxius emmagatzemats al núvol, registres d’accés a aplicacions, comunicacions efectuades mitjançant plataformes de videoconferència o qualsevol altra dada generada o conservada en suport electrònic.
Tanmateix, totes aquestes evidències comparteixen només la seva naturalesa digital. Des d’un punt de vista probatori, presenten característiques molt diferents i, en conseqüència, no totes ofereixen el mateix grau de fiabilitat ni exigeixen idèntiques cauteles per a la seva incorporació al procés penal.
No presenta el mateix punt de partida un arxiu obtingut mitjançant una còpia forense d’un dispositiu intervingut judicialment que una simple captura de pantalla remesa per una de les parts. Tampoc és equiparable un correu electrònic extret directament del servidor on roman emmagatzemat amb un document imprès la procedència del qual resulta desconeguda, ni un àudio reconegut per qui va participar en la conversa amb una gravació el origen de la qual no s’ha pogut determinar.
Resulta igualment necessari diferenciar entre la prova digital originària i la prova derivada d’ella. La primera s’identifica amb el suport original en què es va generar o emmagatzemar la informació —per exemple, el telèfon mòbil, l’ordinador o el servidor des del qual s’obtingué l’arxiu—. La segona consisteix en reproduccions posteriors, com captures de pantalla, impressions en paper, còpies exportades o arxius reenviats per aplicacions de missatgeria.
Aquesta distinció no implica que la prova derivada no tingui valor probatori. Tanmateix, com més gran sigui la distància respecte del suport original, més gran serà normalment la necessitat d’acreditar l’autenticitat, la integritat i la traçabilitat de la informació aportada. Precisament per això, quan la prova digital adquireix una rellevància decisiva per a la resolució del procediment, resulta aconsellable preservar el dispositiu original o, almenys, obtenir una còpia forense que permeti verificar posteriorment l’absència d’alteracions.
Per això, l’anàlisi de la prova digital s’ha de realitzar sempre de forma individualitzada. No n’hi ha prou a preguntar-se si «existeix un WhatsApp» o si «hi ha un correu electrònic». És imprescindible determinar de quin dispositiu procedeix, qui el aporta, com s’obtingué, si es conserva el suport original, si l’extracció respectà les garanties legals, si existeix continuïtat en la conversa, si es poden identificar els interlocutors i si el contingut apareix corroborat per altres elements de prova.
En definitiva, la fiabilitat d’una evidència digital no depèn només de l’arxiu en si mateix, sinó també de tot el procés seguit des de la seva creació fins a la seva aportació al procediment judicial. Només l’examen conjunt d’aquestes circumstàncies permetrà a l’òrgan judicial valorar correctament la seva eficàcia probatòria i determinar el pes que se li ha d’atorgar dins del conjunt de l’activitat probatòria practicada.
2. Cinc conceptes que convé no confondre
En la pràctica forense, autenticitat, integritat i licitud són conceptes que solen aparèixer conjuntament i, sovint, s’utilitzen indistintament. Tanmateix, responen a problemes completament diferents. Una prova pot ser autèntica però haver-se obtingut il·lícitament; pot ser lícita però trobar-se incompleta; o pot conservar íntegre el seu contingut sense que es pugui acreditar qui el va crear. Precisament per això convé analitzar-los separadament.
- Autenticitat: qui va crear o enviar el contingut?
L’autenticitat es refereix a l’atribució. En una conversa de missatgeria instantània, la qüestió no és només que el text aparegui sota un nom o un número de telèfon: ha de poder sostenir-se que procedeix realment de la persona a qui s’atribueix i que els interlocutors són qui es diu que són.
Un compte pot ser utilitzat per una altra persona, un terminal pot ser compartit, un nom de contacte pot modificar-se i un perfil a les xarxes socials pot ser fals. La identificació de l’emissor exigeix, segons els casos, contrarestar el telèfon, el dispositiu, les metadades, el reconeixement dels interlocutors, la prova testifical i altres dades externes.
En la pràctica, l’autenticitat rarament descansa sobre un únic element. L’habitual és que el tribunal construeixi la seva convicció a partir d’un conjunt d’indicis convergents: el reconeixement pels participants, la coincidència amb altres documents, les dades de geolocalització, les agendes de contactes, el contingut d’altres comunicacions o les pròpies circumstàncies del fet investigat. - Integritat: el contingut es manté complet i sense alteracions?
Un arxiu pot ser autèntic i, tot i així, estar incomplet o haver estat alterat. La integritat exigeix poder descartar afegits, eliminacions, talls, modificacions de dates i hores, manipulació d’adjunts o selecció esbiaixada d’una conversa.
Una captura aïllada revela només el que mostra aquesta imatge. Pot ometre missatges anteriors, respostes posteriors o elements de context. D’aquí que l’accés al fil complet i al dispositiu original, quan sigui possible, tingui un valor molt superior. - Licitud: es va obtenir respectant els drets fonamentals?
La prova pot ser autèntica i íntegra, però no ser utilitzable si s’obtingué vulnerant drets fonamentals. El cas paradigmàtic és l’accés al contingut d’un mòbil, ordinador, compte de correu o aplicació de missatgeria sense la cobertura legal exigible.
L’art. 588 sexies a de la LECrim exigeix, com a regla general, autorització judicial per a l’accés a les dades o arxius emmagatzemats en dispositius electrònics intervinguts. La STS 489/2018, de 23 d’octubre, subratlla, en aquesta línia, que la mera confiscació d’un dispositiu no habilita automàticament per examinar-ne el contingut. En l’àmbit d’una investigació judicial, l’accés a dades i comunicacions exigeix l’autorització judicial i els requisits legalment establerts, llevat de supòsits excepcionals que s’han de justificar.
És important diferenciar aquest supòsit de la gravació realitzada per un dels propis participants en una conversa. No tota gravació és il·lícita pel fet de no haver estat anunciada. La resposta depèn de qui grava, quina conversa es registra, quin accés es produeix i quin dret fonamental pot veure’s afectat. La licitud s’ha d’analitzar sempre amb el cas concret.
3. WhatsApp, Telegram i les captures de pantalla
La jurisprudència del Tribunal Suprem ha fixat una pauta especialment rellevant per als missatges de missatgeria instantània. La STS 300/2015, de 19 de maig, va advertir sobre la facilitat de manipulació dels arxius digitals i va assenyalar que, si s’impugna l’autenticitat d’una conversa aportada mitjançant impressions o pantallazos, qui pretén beneficiar-se’n ha d’acreditar suficientment la seva idoneïtat. En aquest escenari, la pericial informàtica pot ser necessària per identificar origen, interlocutors i integritat.
Ara bé, aquesta doctrina no significa que tot Whatsapp sigui fals fins que un perit digui el contrari. La STS 375/2018, de 19 de juliol, va introduir una precisió decisiva: no existeix una presumpció general de falsedat dels missatges digitals ni una exigència automàtica de peritatge en tots els casos.
Això és coherent amb el principi de lliure valoració de la prova previst en el procés penal. El jutge no atribueix automàticament un determinat valor a una conversa de WhatsApp, sinó que l’examina conjuntament amb la resta del material probatori disponible. En conseqüència, un mateix missatge pot resultar insuficient en un procediment i plenament convincent en un altre si apareix corroborat per declaracions testificals, documents, informes pericials o altres elements objectius.
La necessitat d’una comprovació tècnica s’intensifica quan la impugnació és concreta i raonada. No té el mateix abast afirmar de forma genèrica «aquesta conversa està manipulada» que assenyalar que falta part del fil, que el número no pertany al suposat emissor, que el telèfon va ser usat per diverses persones, que les hores són incompatibles amb altres dades objectives o que la còpia no coincideix amb el terminal original.
Per això, una mera captura pot tenir valor orientatiu o corroborador, però resulta feble quan és l’única prova de càrrec i es discuteix seriosament la seva procedència o contingut. La força augmenta, en canvi, si s’aporta el terminal original, es visualitza la conversa completa, es realitza un coteig tècnic, els interlocutors reconeixen els missatges o existeixen elements externs que confirmen el seu contingut.
4. Correus electrònics, àudios vídeos, xarxes socials i metadades.
Els correus electrònics plantegen la mateixa necessitat d’atribució. Que un missatge provingui d’una adreça aparentment identificable no prova per si sol qui el va escriure ni que el seu contingut no hagi estat alterat. Poden ser rellevants els encapçalaments tècnics, la traçabilitat de l’enviament, els servidors, els arxius adjunts, el compte des del qual es va remetre i la relació del correu amb altres actuacions verificables.
En els àudios i vídeos cal distingir, a més, dos plans. El primer és la identificació de veus, imatges i participants. El segon és la integritat de l’arxiu: si es va produir una edició, un tall o una modificació. Quan la discussió és rellevant, la pericial pot analitzar el suport, l’existència d’alteracions, la continuïtat de la gravació i les dades tècniques disponibles.
Les publicacions a les xarxes socials presenten riscos addicionals: perfils suplantats, modificacions posteriors, continguts efímers i captures que no permeten conèixer la URL, data, context o identitat real de l’usuari. Una impressió d’una publicació pot ser útil, però convé preservar-la juntament amb l’enllaç, el perfil, la data visible i, quan el cas ho requereixi, una verificació tècnica o una constatació formal.
Així mateix, en moltes ocasions la major força probatòria d’un arxiu digital no resideix només en el seu contingut, sinó en la informació tècnica que l’acompanya.
Els anomenats metadades poden aportar informació relativa a la data de creació, modificacions posteriors, dispositiu utilitzat, localització, format de l’arxiu o aplicació emprada per a la seva generació. Tot i que no sempre estan disponibles, quan es poden preservar constitueixen un important element de corroboració de l’autenticitat i de la integritat de la prova.
La informàtica forense concedeix una especial rellevància a aquestes dades perquè permeten verificar extrems que difícilment poden apreciar-se mitjançant una simple visualització de l’arxiu. En conseqüència, com més aviat es preservi el suport original, més grans seran les possibilitats de conservar també aquesta informació tècnica.
5. Impugnació d’aquestes proves en seu de procediment penal
Impugnar una prova digital no equival a negar la seva existència. L’impugnació eficaç ha d’identificar el problema concret: origen desconegut, manca del dispositiu, absència de continuïtat, possible edició, incoherència temporal, perfil suplantat, accés il·lícit o trencament de la cadena de custòdia.
L’objectació més forta de qui aporta un arxiu és que l’altra part es limita a formular dubtes genèrics per debilitar una evidència incòmoda. La rèplica ha de ser precisa: si la crítica es recolza en dades verificables i l’arxiu és decisiu, serà raonable sol·licitar comprovació tècnica, coteig amb l’original o contradicció pericial.
En sentit invers, qui aporta la prova no hauria de confiar que un pantallazo aïllat sempre serà suficient. Si anticipa que l’autenticitat serà discutida, ha de procurar aportar el suport original, sol·licitar les diligències adequades i reforçar el contingut amb elements externs de corroboració.
6. Conclusions
La prova digital ocupa ja un lloc central en els procediments penals. Però la seva utilitat no depèn d’acumular captures, sinó de poder acreditar el seu origen, la seva conservació, la seva integritat, la seva obtenció lícita i la seva connexió amb el fet investigat.
Un WhatsApp, un correu, un àudio o una publicació a la xarxa social poden ser prova eficaç. També poden ser insuficients si es presenten de forma descontextualitzada, sense suport original o davant d’una impugnació tècnica fundada. La prudència exigeix no confondre l’existència d’un contingut en una pantalla amb la seva eficàcia probatòria.
En procés penal, la millor evidència digital és la que permet al tribunal respondre amb seguretat a una pregunta essencial: podem confiar que aquest arxiu és el que diu ser i que expressa, complet i sense alteracions, el que realment va passar?
La creixent digitalització de les relacions personals i professionals fa preveure que aquest tipus d’evidències serà cada cop més freqüent en els procediments penals. Això obligarà advocats, fiscals i tribunals a familiaritzar-se amb conceptes tècnics que fa només uns anys resultaven aliens al procés judicial.
En definitiva, la prova digital no constitueix una categoria probatòria privilegiada ni sospitosa per naturalesa. Ha de sotmetre’s al mateix judici crític que qualsevol altre mitjà de prova, si bé atenent a les particularitats derivades del seu suport tecnològic. Només quan concurren autenticitat, integritat, licitud i una adequada corroboració podrà assolir la força necessària per fonamentar una condemna o sustentar una absolució.
El present article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització.
Per a més informació o assessorament, contacti amb info@fernandezadvocats.es.
