1. Què és el “child grooming”?
Actualment, les noves tecnologies s’estan convertint en un element imprescindible en el nostre dia a dia. Tant és així, que la població més jove és probablement el grup que més les domina i més partit saben treure’ls. No obstant això, l’ús inapropiat d’instruments com el mòbil, l’ordinador o les xarxes socials exposa a aquests menors, ja que, fins i tot la seva capacitat per a utilitzar les noves tecnologies, no deixen de ser encara molt vulnerables i sovint poden ser víctimes de delictes.
Avui dia existeix no sols un augment exponencial de delictes relacionats amb fraus comesos a través de dispositius mòbils, com hem tractat en altres articles, sinó que existeix també un increment de l’assetjament digital en el qual les víctimes, si bé poden ser adults, en la seva gran majoria són menors. Aquest assetjament i manipulació de menors a través d’internet és conegut col·loquialment com “grooming”.
El ciberassetjament sexual de menors, denominat “child grooming” és un tipus de delicte contra la llibertat sexual tipificat en l’article 183 del Codi Penal que engloba totes aquelles conductes en els quals es contacta per internet, telèfon o qualsevol altra tecnologia de la informació amb un menor de 16 anys amb el propòsit de tenir una trobada amb la finalitat de desinhibir-li i poder abusar sexualment d’ell o bé, per a obtenir imatges de pornografia infantil, sigui per a consum propi o per a la seva posterior distribució.
En produir-se en l’entorn digital, aquesta tipologia de delicte es caracteritza per l’absència de contacte físic directe, la qual cosa converteix la confrontació visual en un aspecte opcional i facilita la manipulació de la relació mitjançant la creació d’una imatge falsa o alterada de l’agressor. Aquesta circumstància permet als autors aprofitar les característiques pròpies de l’àmbit digital, trobant en ell una eina idònia per a cometre aquest tipus de delictes, perquè l’entorn els permet operar de manera anònima, dificultant la seva identificació i afavorint la construcció d’una identitat fictícia que incrementa el control i la influència sobre la víctima.
L’acte il·lícit comença amb un contacte per part d’aquest adult -groomer o assetjador sexual-, que pot ser tant un conegut com desconegut per al menor – la víctima-. Aquest acostament ocorre a través de mitjans tecnològics, sent les xarxes socials el canal més freqüent. Des de l’inici, l’objectiu del groomer és guanyar-se la confiança del menor, i per a aconseguir-lo, utilitza una estratègia meticulosa basada en l’anàlisi detallada de les publicacions que el menor comparteix en les seves xarxes, sigui de manera conscient o inconscient.
A partir d’aquesta informació, l’assetjador selecciona perfils que s’ajustin a les seves preferències, considerant característiques com el gènere i l’edat de la víctima. Amb les dades recopilades, el groomer crea un perfil fals, comunament fent-se passar per un altre menor o fabricant una situació que desperti l’interès de la víctima. A través d’aquesta identitat falsa, l’assetjador busca establir un vincle afectiu que permeti construir una relació d’aparent proximitat i confiança.
Un altre mecanisme que ha cobrat rellevància en l’actualitat és l’ús de jocs en línia, en els quals el contacte sol iniciar-se a través del xat integrat en la plataforma de joc. En aquest context, en compartir una afició amb el menor, es fomenta el desenvolupament de la confiança entre els participants.
Quan existeix un nivell de confiança suficient, l’assetjador intenta tenir un acostament, bé proposant concertar una trobada o sol·licitant al menor que enviï material de contingut sexual explícit. El supòsit que es repeteix amb més freqüència és que el delinqüent no arribi a superar la barrera del contacte físic i, en el seu lloc, passi a sol·licitar al menor l’enviament de fotografies suggeridores o la connexió de la webcam de l’ordinador per a posar de manera insinuant. Quan el menor envia el referit material videogràfic que se li sol·licita, el delinqüent emmagatzema les imatges que rep o els vídeos que captura. Si el menor decideix cessar l’enviament o es nega a les peticions que se li fan acaba el suposat vincle afectiu entre tots dos i el delinqüent es descobreix revelant les seves pretensions i la falsedat del seu suposat perfil, passant les sol·licituds a convertir-se en exigència de practicar davant la cambra les conductes de contingut sexual que el delinqüent vulgui imposar-li, siguin exhibicions o sigui la realització de pràctiques sexuals explícites, sota l’amenaça de difondre entre els seus coneguts, companys de col·legi o qualsevol pàgina web accessible per tercers les imatges prèviament subministrades o gravades.
2. Resposta penal
El Codi Penal sanciona aquestes conductes amb penes de presó que varien entre 1 i 3 anys o multes que oscil·len entre els 12 a 24 mesos, podent arribar a imposar-se en la seva meitat superior en el cas que es realitzi l’acostament mitjançant coacció, intimidació o engany.
Així mateix, actualment, també es castiga l’adult que contacti amb un menor de 16 anys amb la finalitat d’engalipar-li perquè enviï missatges, fotografies, imatges de contingut sexual. En aquest supòsit la pena a imposar és sempre privativa de llibertat, compresa entre 6 mesos i 2 anys.
És important recalcar que aquests delictes poden ser castigats de manera simultània amb uns altres. Així, quan les maniobres d’embadocament culminen en una trobada entre el delinqüent i el menor, durant el qual es duen a terme relacions sexuals, podran ser aplicables els tipus relatius a les violacions, agressions o abusos sexuals.
Igualment, haurà de recordar-se la possibilitat que, en el cas concret que el menor no hagi estat conscient que estava sent gravat o que s’estaven capturant imatges seves, els fets no serien constitutius d’un delicte d’elaboració de pornografia infantil de l’article 189.1.a) del Codi Penal sinó d’un delicte de descobriment de secrets de l’article 197.1 i .6 del Codi Penal.
En aquest supòsit no s’hauria produït cap afectació a la indemnitat sexual del mateix menor i només s’hauria lesionat la seva intimitat i imatge (sense perjudici de la repercussió penal pugui arribar a tenir la tinença o ús que se li doni al material així obtingut).
Ara bé, en aquells supòsits en els quals el menor accedeix a despullar-se i exhibir-se en actituds sexuals per al delinqüent davant la webcam no es pot considerar que els fets simplement constitueixin una lesió de la intimitat del menor ja que, d’una banda, és difícil admetre que el menor que estava consentint en la utilització d’artificis tècnics de transmissió d’imatge desconeixia que tals imatges poguessin ser gravades per no haver-se exposat per endavant de manera explícita pel delinqüent que tal sessió seria capturada; i, d’altra banda, la indemnitat sexual del menor com ben jurídic protegit en els delictes d’elaboració de pornografia infantil esdevé afectada per la participació en aquesta conducta.
Finalment, ha de tenir-se en compte igualment el càstig que podria derivar-se dels advertiments que l’imputat faci a la víctima sobre les conseqüències de la seva negativa a continuar participant en les conductes d’explotació sexual imposades. Depenent de la gravetat i la naturalesa específica d’aquests advertiments, aquestes conductes podrien tipificar-se com a delictes de coaccions o d’amenaces.
3. Mesures de prevenció
En supòsits en els quals el delicte es comet majoritàriament a través de les noves tecnologies, es fa imprescindible comptar amb mesures de prevenció i informació.
Per a garantir una navegació segura i responsable en Internet, és essencial establir hàbits que protegeixin els menors. Una de les primeres mesures que es poden adoptar és acordar normes d’ús a casa. Aquestes normes no sols fomenten la responsabilitat en l’ús de la tecnologia, sinó que també proporcionen un entorn segur perquè els joves es connectin. Per exemple, definir horaris específics per a l’ús de dispositius i triar llocs comuns, com la sala d’estar, on es pugui supervisar la seva activitat, contribueix a mantenir una vigilància adequada.
La precaució és vital quan s’interactua en línia. Per als menors, un desconegut pot semblar familiar després de diverses converses, i a vegades fins i tot poden ser víctimes de persones que coneixen en la vida real. Per aquesta raó, és crucial que siguin cautelosos en compartir informació personal i que mantinguin un escepticisme saludable sobre el qual veuen en la xarxa. Ensenyar-los a dubtar del que sembla ser una connexió amistosa pot ajudar-los a protegir-se millor.
A més, és fonamental evitar pràctiques de risc en l’entorn digital. En Internet, és bastant senzill que algú es faci passar per una altra persona, la qual cosa pot portar a situacions perilloses. Per això, es recomana evitar activitats com el sèxting i no concertar trobades amb persones que no s’han conegut en persona. Si sorgeix la proposta d’una trobada, és imprescindible que els menors ho parlin amb un adult de confiança per a assegurar-se que es prenguin les decisions adequades.
Un altre aspecte important és la consciència sobre l’ús de cambres en mòbils i webcams. Abans de permetre que un menor tingui el seu propi dispositiu, és essencial avaluar si està prou capacitat per a assumir la responsabilitat que això comporta. Compartir fotos o realitzar videotelefonades pot comportar riscos que no sempre comprenen plenament. Per a mitigar aquests riscos, és aconsellable que utilitzin les cambres sol quan sigui realment necessari i que es cobreixin quan no estiguin en ús.
La comunicació oberta i natural sobre temes que podrien considerar-se tabú com l’amor i la sexualitat és vital. Això no sols ajudarà els menors a entendre què constitueix una relació saludable, sinó també els permetrà reconèixer situacions de grooming i les seves possibles conseqüències. Estar informats sobre aquests temes els proporcionarà eines per a protegir-se en el món digital. A més, fomentar un diàleg constant entre pares i fills sobre els seus hàbits en Internet i les seves amistats en línia ajudarà a construir una relació de confiança. D’aquesta manera, els menors se sentiran còmodes en acudir als seus pares o a altres adults de confiança si es troben davant algun problema.
Finalment, l’accés a Internet per als menors ha de ser un procés gradual, sempre amb el suport i la supervisió d’un adult. Això els permetrà aprendre a utilitzar les noves tecnologies de manera segura i responsable. Per als més petits, es poden implementar sistemes de control parental que limitin el seu ús i supervisin les seves activitats en línia. Aquests mecanismes no sols protegeixen els menors, sinó que també brinden tranquil·litat als pares, sabent que els seus fills naveguen per la xarxa de manera segura.
4. Conclusions
En conclusió, el grooming o ciberassetjament sexual de menors representa un risc creixent en l’era digital, afectant greument la integritat i seguretat dels menors. La facilitat amb la qual els agressors poden actuar de manera anònima i construir identitats falses en xarxes socials o plataformes de joc en línia els permet acostar-se a les víctimes i establir un vincle de confiança, manipulant la seva vulnerabilitat. Aquest fenomen posa en evidència la necessitat urgent d’enfortir les mesures legals i preventives, així com la responsabilitat compartida entre pares, educadors i autoritats per a protegir els menors en un entorn digital cada vegada més complex.
Les sancions establertes pel Codi Penal busquen desincentivar i castigar aquestes conductes, reflectint la gravetat del mal psicològic i social que aquests delictes impliquen. No obstant això, la prevenció i l’educació sobre els riscos digitals resulten essencials per a empoderar als menors i evitar que caiguin en aquesta mena de situacions. Només a través d’un enfocament integral que combini polítiques de seguretat, educació digital i comunicació oberta en la llar i l’escola, podrem reduir la incidència d’aquests delictes i fomentar un ús segur i responsable de la tecnologia.
El present article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització. Per a més informació o assessorament contactin amb info@fernandezadvocats.es.