És habitual trobar-nos amb la visita de clients preocupats per l’estat de salut dels seus éssers estimats, que tenen dificultats per a la seva autonomia personal i la presa de decisions ordinàries i extraordinàries en condicions d’igualtat (pensem en persones de la tercera edat amb demència, Alzheimer o Parkinson, entre moltes altres malalties; o bé persones de qualsevol edat que pateixen una discapacitat física, psíquica, neurològica, orgànica o sensorial).
Encara està present en la ment de tothom el procediment per incapacitar una persona per a la presa de decisions, si bé la incapacitació com a tal és una mesura judicial que va desaparèixer amb la Llei 8/2021, de 2 de juny, per la qual es reforma la legislació civil i processal per al suport a les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat jurídica. Aquesta reforma legislativa de gran abast és fruit de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat signada l’any 2006 (Convenció de Nova York), la qual va ser ratificada per Espanya.
A conseqüència d’aquesta reforma, totes les persones tenen capacitat jurídica, i, per tant, ja no existeixen persones incapacitades judicialment. En el seu lloc, el nostre ordenament positiu estableix mesures de suport per a les persones amb discapacitat, amb la finalitat que puguin exercir la seva capacitat jurídica sense que altres individus s’aprofitin de la seva condició de discapacitat per enganyar-les, defraudar-les o, simplement, per evitar que puguin prendre decisions desencertades que, a posteriori, tant elles mateixes com els seus familiars hagin de lamentar.
Solució jurídica: dues opcions
Per tal que les persones amb discapacitat puguin exercir la seva capacitat jurídica en situació d’igualtat, el Llibre II del Codi Civil de Catalunya permet la designació judicial d’una persona que ha de prestar assistència a qui ho requereixi, perquè aquells que anteriorment podien ser incapacitats puguin continuar operant en el tràfic jurídic, però amb l’acompanyament d’una persona de confiança que els assisteixi en la presa de decisions. L’objectiu és molt simple: la persona amb discapacitat –fins i tot amb problemes de cognició– continua tenint capacitat jurídica per a la presa de decisions, si bé amb el suport d’un assistent que li permeti operar amb la informació necessària i sota la seva supervisió, amb una prestació d’assistència que s’ha de basar en la millor interpretació de la voluntat i les preferències de la persona concernida.
a. Designació judicial de l’assistència
En cas que la persona amb discapacitat requereixi suport, l’autoritat judicial podrà designar un assistent, establint les mesures de control que estimi oportunes amb la finalitat de garantir el respecte dels drets, la voluntat i les preferències de la persona, i també per evitar els abusos, els conflictes d’interessos i la influència indeguda (art. 226-2.4 CCCat). El nomenament de la persona assistent i la presa de possessió del càrrec s’han d’inscriure en el registre civil mitjançant la comunicació de la resolució judicial corresponent (art. 226-2.5 CCCat).
Estan legitimats per sol·licitar la designació judicial de l’assistència la pròpia persona amb discapacitat, el cònjuge que convisqui amb ella, els seus pares o fills, germans, així com el Ministeri Fiscal quan cap altra persona ho sol·liciti.
La sol·licitud de mesures es presentarà davant del Jutjat de Primera Instància del lloc de residència de la persona amb discapacitat. En la sol·licitud s’han d’incloure els documents que la justifiquin. És important presentar informes de professionals amb mesures suggerides.
El jutge citarà la persona amb discapacitat, les persones que hagin sol·licitat les mesures i altres persones del seu entorn, i els escoltarà. A partir dels documents i la compareixença, decidirà si corresponen mesures i quines alternatives són possibles.
Cal precisar que la regulació actual està establerta per la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la Jurisdicció Voluntària (art. 42 bis a), b) i c), en relació amb el seu àmbit d’aplicació, competència, legitimació, postulación, procediment i revisió de les mesures judicials adoptades).
b. Designació notarial per la pròpia persona
Tanmateix, la mateixa persona amb discapacitat pot atorgar assistència mitjançant escriptura pública, sempre que tingui el discerniment necessari per intervenir en nom propi i en exercici de la seva capacitat jurídica (no seria possible en cas de tenir un deteriorament greu de les seves capacitats cognitives).
En aquest sentit, si la persona amb discapacitat no s’oposa a aquest tipus de mesures, recomanem designar voluntàriament una persona assistent per via notarial (podent preveure substituts), designació que constarà en escriptura pública i que haurà de ser comunicada al registre civil per a la seva inscripció (art. 226-3 CCCat).
En l’escriptura notarial constarà el contingut concret de l’assistència, que pot incloure des d’un àmbit patrimonial (formalització d’hipoteques, contractes de compravenda o d’arrendament, etc.) fins a un àmbit més personal (seguiment mèdic, cures, etc.), podent-se establir mesures de control segons les necessitats de la persona assistida (per exemple, que no pugui retirar més de 300 € mensuals del seu compte corrent sense el vistiplau de l’assistent).
D’aquesta manera, ens assegurem que les mesures establertes puguin ser prèviament supervisades i validades per la persona amb discapacitat i el seu nucli familiar, estalviant al client tant el cost econòmic que suposa acudir a la via judicial com, encara més important, el temps que es requereix per esperar la finalització del procediment i la seva resolució judicial, així com la molèstia que suposa per a la persona discapacitada comparèixer en un judici i, per exemple, sotmetre’s a una pericial judicial de tipus mèdic. Per tant, la designació notarial és una mesura més econòmica, més còmoda i més efectiva en termes de celeritat.
Conclusió
En definitiva, ja sigui mitjançant una designació d’assistència judicial o notarial, amb l’atorgament d’aquest tipus de mesures es garanteix la protecció de la persona amb discapacitat, assegurant la ineficàcia dels actes que aquesta persona pugui realitzar sense la intervenció del seu assistent, sempre que aquesta intervenció sigui necessària d’acord amb les mesures d’assistència disposades.
Així doncs, si consta la mesura pertinent, si, per exemple, la persona amb discapacitat formalitza una hipoteca o un crèdit bancari sense la intervenció de l’assistent, tindrem base legal suficient per sol·licitar la nul·labilitat d’aquest contracte en un termini de 4 anys des de la seva celebració (art. 226-5 CCCat).
El present article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització.
Per a més informació o assessorament, contacta amb info@fernandezadvocats.es.