Anàlisi de la sentència del tribunal suprem 6068/2025: eficàcia de la condició resolutòria en pactes parasocials i opcions de compra

DESCARREGAR ARTICLE COMPLET EN PDF.

Els pactes parasocials constitueixen instruments de capital importància en la configuració de la governança corporativa, permetent als socis regular les seves relacions internes amb una flexibilitat que no sempre ofereixen els estatuts socials. Emparats en el principi d’autonomia de la voluntat, aquests acords, definits per la jurisprudència com aquell “pacte mitjançant el qual els socis pretenen regular, amb la força del vincle obligatori, aspectes de la relació jurídica societària sense utilitzar els canals específicament previstos per a això en la llei i els estatuts”, són plenament vinculants entre les parts signants.

La Sentència del Tribunal Suprem 6068/2025 ofereix una anàlisi aclaridora sobre les conseqüències de l’incompliment d’aquests pactes, particularment pel que fa a l’operativitat d’una condició resolutòria expressa vinculada a un dret d’opció de compra.

1. Antecedents de fet

La controvèrsia té el seu origen en un “Acord d’Inversió, Desinversió i d’Accionistes” subscrit entre els socis d’una mercantil i un fons de capital risc, amb motiu de l’entrada d’aquest últim en el capital social. Dit acord contenia, entre d’altres, dues estipulacions d’especial rellevància:

1. Dret de Veto: Es concedia al soci financer un dret de veto sobre determinades matèries estratègiques, incloent-hi la modificació de les retribucions de l’equip directiu
2. Opció de Compra (Call Option): Es concedia a la societat un dret d’opció de compra sobre les accions del soci financer, l’exercici del qual estava subjecte a una condició resolutòria expressa (Clàusula 16.1.j): el dret d’opció quedaria “totalment extingit i sense vigència” en cas d’incompliment de les seves obligacions per part de la societat o dels accionistes inicials.

La controvèrsia es suscita quan el consell d’administració de la societat, amb el vot en contra del representant del fons, aprova una modificació en la retribució del CEO i de l’equip directiu, contravenint així el dret de veto pactat.

Aquest incompliment va ser invocat pel fons com el casus que activava la condició resolutòria pactada, comunicant a la societat l’extinció automàtica i de ple dret de l’opció de compra. Malgrat que la societat va intentar posteriorment deixar sense efecte l’acord lesiu, el fons va mantenir la seva posició i es va negar a formalitzar la compravenda quan la societat va pretendre exercitar l’opció, en considerar que el dret s’havia extingit de manera irrevocable.

2. Qüestions jurídiques controvertides

El litigi va elevar al Tribunal Suprem dues qüestions jurídiques fonamentals:

1. Des d’una perspectiva processal: Determinar si, per fer valer l’extinció del dret d’opció pel compliment de la condició resolutòria, la part demandada (el fons) havia necessàriament de formular reconvenció perquè es declarés la resolució, o si n’hi havia prou amb oposar-la per via d’excepció.
2. Des d’una perspectiva substantiva: Analitzar si l’incompliment del pacte de socis, que va activar la condició resolutòria, era susceptible de subsanació posterior per part de la societat incomplidora, de manera que pogués reviure el dret d’opció ja extingit.

3. Fonaments jurídics i fallada del Tribunal Suprem

L’Alt Tribunal desestima els recursos de la societat i confirma les sentències d’instància sobre la base dels següents raonaments

3.1 Innecessarietat de reconvenció per oposar l’extinció del dret

El Tribunal Suprem estableix una distinció fonamental entre la condició resolutòria expressa (art. 1114 del Codi Civil), que opera automàticament un cop esdevingut l’esdeveniment previst, i la facultat resolutòria per incompliment contractual (art. 1124 del Codi Civil), que requereix una declaració de voluntat en tal sentit.

En el cas analitzat, la clàusula 16.1.j) no configurava un incompliment que facultés una de les parts a resoldre el contracte, sinó que establia una condició el compliment de la qual provocava l’extinció ipso iure del dret d’opció. Per tant, quan la societat demandant va exercitar la seva pretensió, el dret ja s’havia extingit. La demandada no necessitava sol·licitar judicialment la resolució de res, sinó simplement oposar, com a fet extintiu del dret reclamat, el compliment de la condició resolutòria. En paraules del Tribunal: “Per oposar l’extinció del dret no cal formular reconvenció. Aquesta clàusula en la qual es conté la condició resolutòria del dret d’opció de compra pot ser oposada per la via d’excepció”.

3.2 Impossibilitat de subsanació de l’incompliment

El Tribunal Suprem aborda la qüestió de la subsanació mitjançant una interpretació sistemàtica de l’acord d’accionistes. La part recurrent sostenia que l’incompliment era subsanable conforme a la clàusula 20.1 del pacte. Tanmateix, la Sala conclou que aquesta clàusula de subsanació no era aplicable al règim específic de l’opció de compra.

La fallada raona que l’acord establia règims d’incompliment diferenciats per a diferents obligacions. La clàusula 16 (“Dret d’Opció de Compra”) contenia la seva pròpia regulació, establint una conseqüència inexorable i automàtica per a l’incompliment: l’extinció total i sense vigència del dret. Aquesta clàusula específica no contemplava cap possibilitat de subsanació, a diferència de la clàusula 20, que regulava altres incompliments dels accionistes i els seus corresponents remeis (compliment forçós, danys i perjudicis, etc.).

La interpretació del Tribunal és que cada clàusula era autònoma en la regulació de les conseqüències de la seva contravenció. Per això, un cop produït l’incompliment que activava la condició resolutòria de la clàusula 16.1.j), el dret d’opció es va extingir de manera definitiva i irrevocable, sense que la posterior revocació de l’acord per part del consell d’administració pogués reviure un dret ja extingit.

4. Conclusió i consideracions pràctiques

La sentència analitzada subratlla la transcendència d’una redacció contractual precisa i exhaustiva en els pactes parasocials, la força vinculant dels quals (pacta sunt servanda) és ratificada pel Tribunal Suprem. D’aquest pronunciament es deriven diverses consideracions pràctiques per a la pràctica jurídica:

• Precisió en la Redacció Contractual: És imperatiu que els pactes de socis, especialment aquells que involucren mecanismes de sortida o drets de control, siguin redactats amb el màxim rigor tècnic. La distinció entre una facultat resolutòria i una condició resolutòria expressa és crucial, ja que els seus efectes i manera d’operar són substancialment diferents.
• Coneixement i Compliment pels Òrgans Socials: Els administradors socials, encara que no siguin signants a títol personal del pacte parasocial, han de tenir un coneixement exhaustiu de les obligacions que la pròpia societat hi ha assumit. Com demostra el cas, un acord del consell d’administració pot constituir un incompliment directe del pacte i desencadenar conseqüències greus per a la societat.
• Diferenciació de Règims d’Incompliment: És una pràctica recomanable establir règims d’incompliment i subsanació específics i diferenciats per a les diferents obligacions contingudes en el pacte. La sentència evidencia que l’absència d’una previsió de subsanació en una clàusula específica pot ser interpretada com una voluntat deliberada de les parts de dotar l’incompliment d’un efecte automàtic i irreversible.

En definitiva, aquest pronunciament del Tribunal Suprem constitueix un recordatori que l’autonomia de la voluntat, si bé és un pilar del dret contractual, opera amb tota la seva força a través de clàusules clares, l’incompliment de les quals pot comportar conseqüències automàtiques i irrevocables si així s’ha pactat expressament.

El present article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització.
Per a més informació o assessorament, contacteu amb info@fernandezadvocats.es