DESCARREGAR ARTICLE COMPLET EN PDF.
El contracte fix discontinu és una modalitat contractual cada vegada més present en el teixit laboral, ha estat durant anys una font de notable controvèrsia jurídica, especialment pel que fa al càlcul de la indemnització per acomiadament.
La pregunta clau que ha generat interpretacions dispars als nostres tribunals era: Per calcular la indemnització a efectes d’acomiadament del treballador fix discontinu, s’ha de tenir en compte tota la durada de la relació laboral, incloent els períodes d’inactivitat o únicament els períodes de treball efectiu?
Després de criteris dispars i incertesa, la Sala Social del Tribunal Suprem, en la seva Sentència 42/2025, de 20 de maig de 2025, ha unificat la doctrina, aportant seguretat jurídica per a empreses i per a treballadors.
La clau de la controvèrsia: el concepte de “temps de servei”
L’origen del debat es troba en la redacció de l’article 56 de l’Estatut dels Treballadors. Aquest precepte estableix que la indemnització per acomiadament improcedent es calcularà en base als “anys de servei” prestats pel treballador.
La naturalesa intermitent del contracte fix discontinu obria la porta a dues interpretacions principals:
- Interpretació extensiva: Es considerava que l’antiguitat s’havia de computar des de l’inici de la relació contractual fins al seu fi, incloent els períodes d’inactivitat entre crides, en entendre que el vincle laboral romania vigent, atesa la seva condició d’indefinit.
- Interpretació restrictiva: Es sostenia que el terme “servei prestat” al·ludia exclusivament al temps en què el treballador havia desenvolupat les seves funcions de forma efectiva, excloent els mesos d’espera entre campanyes.
Aquesta dualitat de criteris provocava que la resolució d’un cas depengués en gran mesura del tribunal que el jutgés, existint diferents interpretacions i generant una evident inseguretat jurídica.
La doctrina unificada del Tribunal Suprem: només compta el treball efectiu
La Sentència del Tribunal Suprem 42/2025, de 20 de maig, és taxativa en aquest sentit: a efectes del càlcul de la indemnització per acomiadament improcedent d’un treballador fix discontinu, únicament s’han de computar els períodes de prestació efectiva de serveis.
L’Alt Tribunal s’acull a la literalitat de la norma, concloent que l’expressió “temps de servei” o “servei prestat” no pot interpretar-se d’una altra manera que no sigui el temps real i efectiu de treball. D’aquesta manera, els períodes d’inactivitat, en què no existeix una prestació laboral, queden expressament exclosos del càlcul.
Implicacions pràctiques de la Sentència
La conseqüència directa d’aquesta doctrina és l’homogeneïtat i previsibilitat en l’aplicació de la norma. A partir d’ara, el criteri és únic per a tot el territori, fet que aporta una considerable seguretat jurídica.
De forma específica, per a les empreses, aquesta clarificació permet calcular amb més precisió les provisions i costos associats a l’extinció de contractes fixos discontinus, eliminant la incertesa d’enfrontar-se a criteris judicials dispars.
Per als treballadors, si bé la quantia de la indemnització es veurà calculada conforme als períodes d’activitat, guanyen en certesa sobre els drets que els corresponen en cas d’acomiadament improcedent.
Conclusió
La decisió del Tribunal Suprem marca un abans i un després en la gestió de les relacions laborals fixes discontinues. En definir amb precisió què s’entén per “temps de servei”, s’estableix un marc clar i previsible per al càlcul de les indemnitzacions per acomiadament.
No obstant això, aquesta Sentència no resol altres problemàtiques inherents a aquesta modalitat contractual, com la incertesa econòmica durant els períodes d’inactivitat o la complexitat en la gestió de les crides.
El present article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització.
Per a més informació, contacteu amb info@fernandezadvocats.es