DESCARREGAR ARTICLE COMPLET EN PDF.
Marc legal en el Text Refós de la Llei Concursal (TRLC)
La Llei Concursal (TRLC) vigent estableix un règim específic per a les deutes de dret públic –entre elles les d’origen tributari i amb la Seguretat Social– i contempla restriccions a la seva exoneració. En primer lloc, l’art. 487.1.2º TRLC impedeix la concessió del Benefici d’Exoneració del Passiu Insatisfet (BEPI) a qualsevol deutor persona física que, dins dels deu anys anteriors a la sol·licitud, hagi estat objecte d’un acord ferm de derivació de responsabilitat per deutes tributaris o de Seguretat Social, llevat que a la data de la sol·licitud aquesta derivació hagués estat íntegrament satisfeta. Aquesta prohibició legal no distingeix els motius de la derivació: n’hi ha prou amb l’existència d’una derivació ferma no pagada per considerar el deutor deutor de mala fe i excloure’l del BEPI. En altres paraules, la normativa concursal equipara qualsevol derivació de responsabilitat prèvia a una causa d’excepció a l’exoneració.
A més d’aquest impediment d’accés, el TRLC regula quins deutes queden exclosos del perdó fins i tot quan se concedeix l’exoneració. L’art. 489.1.5º TRLC inclou expressament els crèdits de dret públic a la llista de deutes no exonerables en un concurs de persona física. Això significa que, encara que el deutor compleixi els requisits i obtingui l’exoneració, les deutes tributàries i amb la Seguretat Social no s’extingiran, excepte en la mesura molt limitada prevista en la llei. La reforma operada per la Llei 16/2022 (que transpón la Directiva (UE) 2019/1023) va introduir una exoneració parcial d’aquests crèdits públics fins a un import màxim de 10.000 € per deutor (5.000 € amb exoneració total i el 50 % dels següents 5.000 €). Fora d’aquest límit quantitatiu, el passiu públic roman vigent després del concurs. En resum, en el règim legal espanyol aquestes deutes derivades d’una derivació de responsabilitat són, per regla general, crèdits no exonerables, bé perquè impedeixen accedir al BEPI si existeix una derivació recent, bé perquè no se cancel·len (salvo el petit alleujament de 10.000 €) encara concedit el BEPI.
Derivacions per dol o culpa greu vs. derivacions objectives o automàtiques
No totes les derivacions de responsabilitat de l’administrador tenen la mateixa naturalesa ni impliquen la mateixa reprotxa. És important distingir: (i) aquelles derivacions fundades en conductes doloses o gravement culposes de l’administrador, i (ii) aquelles que operen de forma objectiva o automàtica emparades per la llei, sense necessitat d’acreditar una conducta concreta culposa.
En el primer grup s’emmarquen supòsits on l’Administració imputa a l’administrador una participació activa en un il·lícit tributari o una infracció greu. Per exemple, la Llei General Tributària (LGT) contempla la responsabilitat solidària de tercers que col·laboren en l’ocultació de béns o en la comissió d’infraccions tributàries (art. 42 LGT), i la responsabilitat subsidiària d’administradors que hagin participat en infraccions greus de la societat deutor (art. 43.1.a LGT). En aquests casos, la derivació té un caràcter sancionador o punitu, ja que es basa en la contribució de l’administrador a un incompliment dolós de la norma tributària. El Tribunal Suprem (Sala de lo Contencioso‑Administrativo) ha confirmat expressament aquesta naturalesa sancionadora per a la derivació de l’art. 43.1.a) LGT, subratllant que la seva raó de ser és la participació de l’administrador en un il·lícit tributari juntament amb el deutor principal.
Conseqüentment, a aquest tipus de derivacions se li han d’aplicar les garanties del Dret sancionador, com la necessitat de provar la culpabilitat o dolo de l’administrador abans d’exigir-li el pagament. Si la derivació de responsabilitat es fonamenta en dolo o culpa greu (per exemple, frau fiscal deliberat, o actes maliciosos per eludir el pagament de quotes), és comprensible que el crèdit resultant s’assimili a una sanció i sigui tractat com no exonerable: respon a un comportament greument reprotxable del deutor.
D’altra banda, existeixen derivacions objectives o automàtiques, en les quals l’administrador respon per deutes públics de la societat sense necessitat que hi intervingui un comportament dolós o greument culpós. Un exemple típic és la derivació per no instar la dissolució oportuna de la societat en cas d’insolvència o incomplir deures formals que desencadenen responsabilitat tributària. En aquestes derivacions, l’Administració es limita a aplicar un supòsit legal (p. ex. la responsabilitat subsidiària per deutes d’una societat que va cessar la seva activitat sense pagar impostos, prevista també a l’art. 43 LGT) sense que la resolució administrativa de derivació motivi expressament la culpabilitat de l’administrador. En essència, la responsabilitat es declara ipso iure per l’incompliment objectiu de certs deures (diligència en el pagament, sol·licitud de concurs en termini, etc.), sense constatació de dolo.
La distinció jurídica és rellevant: mentre que les derivacions del primer tipus duen aparellada una nota de mala fe o conducta dolosa del deutor (assimilàble a una sanció), les del segon tipus poden obeir a circumstàncies menys reprotxables (negligència lleu, demora formal, o simplement responsabilitat objectiva per imperatiu legal). Tanmateix, el TRLC no fa distinció entre unes i altres a l’hora d’excloure l’exoneració: qualsevol derivació ferma, sigui per frau o per una causa objectiva, impedeix el BEPI. Això ha estat objecte de crítica per la seva rigidesa, ja que equipara situacions molt diferents sota la mateixa conseqüència dràstica (la no alliberació del deute). En termes de bona fe del deutor, es podria argumentar que només qui va actuar amb dolo o culpa greu hauria de ser considerat deutor deshonest i privat de la segona oportunitat, mentre que l’administrador derivat per una causa objectiva (sense resolució motivada sobre culpabilitat) podria seguir sent un deutor honest mereixedor del benefici. En la pràctica, no obstant això, fins ara la mera existència d’una derivació –sense importar la seva índole– ha suposat presumir la mala fe del deutor per denegar-li l’exoneració.
Jurisprudència recent i Directiva (UE) 2019/1023: evolució en la interpretació
L’aplicació estricta d’aquestes normes ha donat lloc a debats judicials i referències prejudicials en busca d’una interpretació més matisada, d’acord amb el principi de segona oportunitat promogut per la Directiva (UE) 2019/1023. En els darrers anys destaca la següent evolució jurisprudencial:
Tribunal Suprem (Sala Civil) – Sentència de 1 de desembre de 2022: El TS va abordar un cas on el deutor havia estat condemnat per un delicte patrimonial lleu dins dels 10 anys previs a la sol·licitud d’exoneració (supòsit que tècnicament encaixava en la prohibició de l’art. 487.1.1º TRLC, relativa a condemnes penals per certs delictes). En aquesta important sentència, el Suprem va flexibilitzar la interpretació, afirmant que un delicte patrimonial de caràcter lleu no pot suposar la negació automàtica del dret a la segona oportunitat. És a dir, no tota condemna penal exclou ipso facto l’exoneració si la seva entitat és menor i no revela veritable mala fe del deutor. Aquest criteri jurisprudencial va obrir la porta a analitzar cas per cas l’honestedat del deutor, en lloc d’aplicar automatismes basats només en l’existència formal de la condemna.
Aplicació analògica a derivacions de responsabilitat lleus: Prenent com a referència la doctrina del TS anterior, alguns jutjats mercantils han començat a qüestionar l’automatització en matèria de derivacions. Un cas notable és la sentència del Jutjat Mercantil núm. 4 de Palma (nov. 2023), que va concedir l’exoneració a un deutor malgrat tenir una derivació de responsabilitat tributària ferma. En aquell cas, la derivació provenia d’una infracció lleu per import inferior a 5.000 € (és a dir, per sota del llindar de “greu”). El jutge va raonar que una lectura merament literal de l’art. 487 TRLC indicaria negar l’exoneració per qualsevol derivació, però aquella interpretació passava per alt la intenció del legislador de diferenciar segons la gravetat de la conducta. De fet, el mateix art. 487.1.2º, en contenir un paràgraf segon sobre infraccions greus (impedint l’exoneració si les sancions superen cert import), suggereix que no totes les derivacions van ser pensades per excloure el perdó de deutes.
En línia amb això, el jutge mallorquí va concloure que, igual que un delicte menor no impedeix sempre el BEPI, tampoc la mera existència d’una derivació per infracció lleu ha de considerar-se indicativa de mala fe del deutor. Va declarar el concursat de bona fe i li va atorgar el benefici, rebutjant que els actes de derivació d’Hisenda obstaculitzessin el perdó de forma automàtica. Com a resultat, el deutor va aconseguir exonerar totes les seves deutes privades i, pel que fa a Hisenda, es va poder beneficiar de la reducció del passiu públic de 10.000 € (va passar de deure 18.729 € a 8.729 € després d’aplicar el límit legal).
Audiències Provincials: No totes les instàncies superiors s’han separat de la literalitat. Una interlocutòria de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secc. 15ª) de 15 de gener de 2025 confirmava la interpretació estricta del TRLC: qualsevol derivació ferma no satisfeta en la dècada anterior exclou el BEPI, encara que no derivi d’infracció molt greu. L’AP va entendre que el legislador concursal va considerar per se de mala fe el deutor derivat, sense requerir una major indagació sobre la seva conducta. Aquesta postura reflecteix que encara no existeix unanimitat en la jurisprudència menor, i molts tribunals continuen aplicant la norma tal com està escrita, a l’espera de criteris unificats.
Qüestions prejudicials davant el TJUE i sentència de 7 de novembre de 2024:
Els dubtes sobre la compatibilitat de la norma espanyola amb la Directiva 2019/1023 van motivar que dos jutjats (el Mercantil núm. 1 d’Alacant i el Mercantil núm. 10 de Barcelona) elevessin consultes al Tribunal de Justícia de la UE. En essència, preguntaven si l’exclusió del crèdit públic de l’exoneració plena i la prohibició d’accés al BEPI per a deutors amb derivacions o sancions fermes eren compatibles amb la Directiva, en particular amb el concepte europeu de “deutor de bona fe” que subjau al dret a la segona oportunitat. La Sentència del TJUE de 7 de novembre de 2024 (assumptes acumulats C-289/23, Corván, i C-305/23, Bacigán) va donar resposta afirmativa a la capacitat dels Estats membres per mantenir aquestes exclusions, avalant en gran mesura l’esquema espanyol.
El TJUE va declarar que l’art. 23 de la Directiva no s’oposa a una normativa nacional que exclogui de l’accés a l’exoneració un deutor que hagi tingut un comportament negligent o imprudent, com succeeix si en els 10 anys previs va ser sancionat per infraccions tributàries greus o es va dictar contra ell un acord ferm de derivació de responsabilitat. Així mateix, va confirmar que els Estats poden exceptuar categories de crèdits addicionals a les enumerades a l’art. 23.4 de la Directiva –per exemple, els crèdits de Dret públic– sempre que existeixi una justificació adequada en el Dret nacional. En suma, la sentència europea reconeix la facultat d’Espanya per privilegiar els creditors públics i negar o restringir el BEPI en circumstàncies ben definides, com a mecanisme per garantir l’interès públic tributari. Ara bé, el TJUE matisa que aquestes exclusions han d’estar degudament justificades i guardar equilibri entre la protecció de l’interès públic i el dret del deutor a la segona oportunitat.
El legislador espanyol, en la reforma de 2022, efectivament va aportar aquesta justificació en fonamentar en l’Exposició de Motius la rellevància constitucional del deure de contribuir (art. 31 CE) i la necessitat d’evitar abusos en perjudici d’Hisenda.
En conclusió, després d’aquesta sentència del TJUE, la normativa espanyola surt reforçada: no vulnera la Directiva el fet que els crèdits públics quedin fora de l’exoneració plena ni que es denegui el BEPI a qui arrosseguen derivacions per comportaments reprotxables. No obstant això, el debat intern sobre què es considera realment “comportament reprotxable” o mala fe roman obert. El TJUE va parlar en termes de comportament negligent o imprudent del deutor, cosa que deixa marge per interpretar si totes les derivacions impliquen tal comportament. Aquí és on les resolucions dels tribunals nacionals (TS i jutjats mercantils) estan pugnant per perfilar criteris més justos.
Criteris per determinar la possible exoneració d’aquests crèdits
A la llum de l’anterior, els professionals del Dret que assessorin administradors concursats han de tenir en compte una sèrie de criteris pràctics per avaluar si els deutes derivats d’una derivació de responsabilitat podran –o no– beneficiar-se d’exoneració en un cas concret:
- Naturalesa de la derivació i gravetat de la conducta: És essencial analitzar l’expedient de derivació per identificar si l’administrador va ser declarat responsable per una infracció molt greu o fraudulenta (p. ex., participar en un frau fiscal, impagaments dolosos de cotitzacions) o si, pel contrari, la derivació obeeix a una causa objectiva o infracció lleu (p. ex., incomplir terminis formals sense dol). En casos de dol o culpa greu provats, el crèdit resultant serà tractat com a no exonerable gairebé amb total seguretat, equiparable a una sanció o deute per il·lícit (de fet, l’art. 489.1.2n TRLC ja declara no exonerables els deutes per responsabilitat civil derivada de delicte). Si la derivació té origen en mera negligència lleu o objectiva, existeix espai per argumentar que el deutor segueix sent de bona fe. Per exemple, si l’AEAT no va motivar cap conducta dolosa en la resolució de derivació, pot sostenir-se que no concorre el comportament deshonest que la Directiva 2019/1023 exigeix per denegar l’exoneració. En la pràctica, ja hi ha jutges que han acollit aquesta distinció, permetent el BEPI quan la infracció subjacent a la derivació era lleu i no revelava mala fe.
- Import i tipus d’infracció subjacent: Relacionat amb l’anterior, la quantia involucrada en la derivació i la qualificació de la infracció (lleu, greu o molt greu) són indicadors importants. La pròpia llei concursal suggereix que derivacions per infraccions no greus no haurien de tenir el mateix tracte que les greus: recordem que només si la sanció imposada excedeix el 50% del límit exonerable (més de 5.000 €) s’activa la prohibició automàtica del BEPI en cas d’infraccions greus. Per tant, si la derivació es refereix a imports petits i a infraccions de caràcter lleu, és raonable al·legar que no s’ha d’impedir l’exoneració de forma rígida, ja que el legislador semblava contemplar una major benignitat en aquests supòsits. En canvi, derivacions milionàries associades a frau fiscal o ocultació de béns sí encarnen aquest tipus de deute especialment rellevant la satisfacció del qual preval sobre l’alliberament del deutor, segons la lògica del TJUE i de l’ordenament nacional.
- Existència (o absència) d’un pronunciament exprés sobre la culpabilitat de l’administrador: Un punt determinant és si en el procediment administratiu de derivació es va emetre una resolució motivada acreditant la conducta culposa de l’administrador. Quan la derivació es limita a enunciar el supòsit legal (p. ex., “manca d’ingrés de deutes després del cessament d’activitat”, “incompliment del deure de dissolució”), sense valorar l’actitud subjectiva, el cas podria enquadrar-se dins de les derivacions objectives. En aquestes circumstàncies, en seu concursal pot argumentar-se que no ha quedat provada la mala fe del deutor. Com apuntava la doctrina, “cal demostrar l’existència de conductes que demostrin la culpabilitat del deutor” per privar-lo del BEPI. L’absència d’aquest judici de culpabilitat podria jugar a favor del concursat, demanant al jutge del concurs que examini les circumstàncies concretes abans d’aplicar el veto de l’art. 487 TRLC. Fins i tot amb la literalitat de la norma en contra, aquest tipus de raonament pot veure’s reforçat pels principis de la Directiva europea (considerants 78-79, que emfasitzen denegar l’exoneració només al deutor deshonest o de mala fe).
- Estat de la jurisprudència aplicable: Atès que ens trobem en un terreny en evolució, és important verificar les darreres resolucions que puguin fixar criteri. Després de la sentència del TJUE de novembre de 2024, és previsible que el Tribunal Suprem espanyol es pronunciï sobre com aplicar en la pràctica aquests criteris de bona fe en casos de derivació. De moment, comptem amb la referida jurisprudència aïllada (p. ex., TS 2022 sobre delictes lleus, jutges mercantils innovadors el 2023-2024) però no encara amb una sentència definitiva del TS específica sobre derivacions concursals. Els professionals han d’estar atents a si el TS unifica doctrina, possiblement permetent matisar l’aplicació de l’art. 487 TRLC en supòsits de derivació “objectiva” o de poca gravetat. Fins llavors, hi haurà variabilitat segons el jutjat: alguns negaran automàticament l’exoneració si hi ha derivació, mentre que altres admetran certa anàlisi de bona fe subjectiva del deutor per exceptuar la regla.
En síntesi, els deutes derivats de derivacions de responsabilitat tributària o de Seguretat Social s’enfronten actualment a un tracte restrictiu en la llei concursal espanyola: en principi no s’exoneren plenament i poden bloquejar l’accés mateix al BEPI. No obstant això, s’observen moviments tant legislatius (alleujament parcial de 10.000 €) com jurisprudencials (interpretacions correctives) orientats a introduir gradacions segons la culpabilitat del deutor.
La Directiva (UE) 2019/1023 i la jurisprudència recent han posat el focus en la necessitat de distingir el deutor honest del veritablement fraudulent. Per a l’advocat concursal, serà clau invocar aquests criteris de distinció en defensa dels seus clients administradors: subratllar la manca de dol quan escaigui, la lleugeresa de la infracció, i la cooperació del deutor amb la justícia, tot per lluitar contra la presumpció de mala fe que comporta la derivació.
Cada cas haurà de ser construït acuradament, aportant elements que demostrin –si és possible– que ens trobem davant un deutor de bona fe, mereixedor d’alliberar-se d’aquestes deutes, enfront de la rigidesa general de la norma concursal. Només així podrà aconseguir-se, en expedients concursals de persona física empresari o autònom derivat, la tan buscada segona oportunitat fins i tot davant deutes públiques, dins el marc legal vigent.
Aquest article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització.
Per a més informació o assessorament, contacta amb info@fernandezadvocats.es