DESCARREGAR ARTICLE COMPLET EN PDF.
En l’àmbit sanitari, no és estrany que relacions professionals de llarga durada acabin qüestionant-se des de l’òptica laboral. Tanmateix, no tota col·laboració sostinguda en el temps implica, per si sola, l’existència d’un contracte de treball.
Aquest ha estat l’eix d’un procediment recent en què hem defensat amb èxit la inexistència de relació laboral entre una empresa del sector radiològic i un facultatiu especialista.
El cas. Col·laboració professional amb alt grau d’autonomia
El professional venia prestant serveis com a metge radiòleg mitjançant l’elaboració d’informes a través d’una plataforma tecnològica. La seva intervenció es limitava, precisament, a aquesta activitat, analitzar proves i emetre informes, fins i tot en ocasions a la seu de l’Empresa.
No existia control horari, ni dependència organitzativa en sentit estricte, ni integració en l’estructura empresarial en els termes propis d’una relació laboral, encara que sí que apareixia a la relació de facultatius, i ell es publicitava com a especialista del centre.
De fet, el mateix funcionament del servei que prestava evidenciava una realitat diferent:
• L’accés a la plataforma es realitzava des de diferents punts, fins i tot fora del centre sanitari.
• L’activitat es desenvolupava amb plena flexibilitat, sense subjecció a jornada.
• El professional decidia també quan fer vacances, i fins i tot ocasionalment facilitava substitut.
• La retribució depenia del volum d’informes realitzats, amb variacions mensuals significatives.
• El professional compatibilitzava aquesta col·laboració amb altres activitats, incloent-hi el seu lloc al sistema públic de salut.
Aquest conjunt d’elements és estimat pel Tribunal Superior com no accessori, sinó determinant, malgrat que acudia amb freqüència a un centre on sí que existien treballadors per compte d’altri de l’Empresa.
La conflictivitat centrada en la qualificació jurídica de la relació
El facultatiu sostenia que concorrien les notes d’alienitat i dependència pròpies d’una relació laboral.
Tanmateix, la realitat acreditada en el procediment apuntava en sentit contrari.
Una prestació de serveis pròpia de l’exercici lliure de la professió, amb organització autònoma, absència de control efectiu i plena compatibilitat amb altres activitats.
La Sala indica que el casuisme de la matèria obliga a atendre les circumstàncies específiques de cada cas concret per decidir si hi concorren les notes definitòries de la relació laboral, previstes a l’art. 1 ET, i estima que és necessari prendre en consideració la totalitat de les circumstàncies concurrents en el cas amb la finalitat de constatar si es donen les notes d’alienitat, retribució i dependència, en el sentit en què aquests conceptes són concebuts per la jurisprudència. Precisament les resolucions judicials que versen sobre la qualificació del contracte en virtut del qual es presten uns serveis adverteixen que aquests poden derivar d’un contracte de treball o d’un arrendament de serveis de l’art. 1544 CC, i que les notes d’alienitat, retribució i dependència, en el sentit en què aquests conceptes són concebuts per la jurisprudència, fan que la diferència hagi de trobar-se en les circumstàncies concurrents en el cas concret, en la relació que uneix les parts i en el desenvolupament i contingut d’aquesta relació, per advertir la rellevància que, a l’efecte de resoldre sobre la seva qualificació, se’ls hagi d’atribuir.
El recorregut judicial
En primera instància, el Jutjat Social va apreciar l’existència de relació laboral, si bé va declarar l’acomiadament procedent i va limitar els seus efectes econòmics, atès l’incompliment tant des de la perspectiva civil com si fos laboral.
En fase de recurs, es va plantejar de forma clara el veritable debat, és a dir, si, més enllà de determinades aparences, concorrien o no els elements essencials del contracte de treball.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Recurs de suplicació 2743/2024 – T 5, va abordar aquesta qüestió amb una anàlisi més completa del conjunt d’indicis, valorant la realitat efectiva de la prestació i el grau d’autonomia del professional, i en la seva Sentència 235/2025 estima el nostre recurs i indica que, quant al desenvolupament de la seva activitat, el professional tenia la capacitat no només de decidir quan es trobava actiu perquè se li assignessin informes a efectuar, indicant ell mateix aquesta circumstància a l’empresa, sinó també els períodes en què faria vacances sense sotmetre’s a cap tipus de planificació, tal com es desprèn del mateix text dels correus electrònics enviats pel demandant, i que el dia anterior es limitava a informar que les iniciaria.
En aquesta valoració discrepa la Sala del criteri del magistrat d’instància que, sobre aquests documents, entén que són autoritzacions. També del contingut d’aquests mateixos correus electrònics, quan s’identifiquen els dies en què estaria actiu, s’adverteix que incloïen les seves instruccions sobre la planificació de l’activitat fins al punt que decidia i comunicava a l’empresa en els mateixos correus electrònics quan o quin tipus d’informes se li podien assignar o programar i quan els realitzaria. També donava les indicacions per reordenar i organitzar la seva activitat de forma directa i sense necessitat de cap tipus d’aprovació o supervisió de l’Empresa demandada.
El desenllaç definitiu del litigi
La part actora va intentar continuar el procediment davant del Tribunal Suprem mitjançant recurs de cassació per a la unificació de doctrina.
El recurs no va ser admès a tràmit.
Aquest últim fita processal consolida definitivament el criteri sostingut en el procediment i posa fi al debat judicial.
Claus del debat
Aquest cas permet extreure la conclusió clara que l’existència d’una relació laboral no depèn de la seva denominació, sinó de la realitat en què es desenvolupa, i en entorns com el sanitari, on l’autonomia professional és una peça estructural del sistema, aquesta anàlisi s’ha de fer amb especial cautela i cas per cas.
La durada de la relació, la continuïtat en la prestació o fins i tot la integració funcional en determinats circuits assistencials no són, per si soles, suficients per afirmar la laboralitat.
El decisiu continua sent l’essencial: la concurrència de les notes de dependència, alienitat i control.
Quan aquests elements no concorren de forma real, la qualificació laboral no es pot sostenir, i es pot destruir la presumpció de laboralitat.
El present article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització.
Per a més informació, contacteu amb info@fernandezadvocats.es
