La difusió no consentida d’imatges íntimes és una de les formes més greus de violència digital. El dany no depèn únicament que l’arxiu arribi a milers de persones: un sol reenviament pot trencar la confiança de qui va compartir un contingut en un context privat i provocar una afectació intensa de la seva intimitat.
L’expansió d’eines d’intel·ligència artificial ha afegit un problema nou: els deepfakes sexuals, és a dir, imatges o vídeos manipulats o generats per mostrar una persona en una situació sexual que no va existir. Tot i que el Dret penal espanyol ofereix respostes rellevants, no tots els supòsits tenen el mateix encaix jurídic[1].
1. L’article 197.7 del CP: La difusió íntima no consentida
L’art. 197.7 del CP sanciona, en l’essencial, la difusió, revelació o cessió a tercers d’imatges o gravacions audiovisuals d’una altra persona que s’haguessin obtingut amb la seva anuència (consentiment) en un domicili o en un altre lloc fora de l’abast de la mirada de tercers, quan es divulguen sense autorització i es produeix un greu menyspreu de la seva intimitat.
Aquest precepte s’adreça a una realitat molt reconeixible: una persona pot consentir fer-se una fotografia íntima, gravar-se o compartir aquest contingut amb algú de confiança, però aquest consentiment no autoritza per si mateix a difondre’l.
La STS 70/2020, de 24 de febrer, destaca que el nucli d’aquesta modalitat està en la difusió descontrolada, no en l’obtenció de la imatge. També confirma que l’obtenció pot produir-se perquè la pròpia persona afectada remeti voluntàriament el contingut a qui després el divulga.
1. Elements que convé distingir
Per valorar la possible aplicació de l’art. 197.7 CP, no n’hi ha prou amb constatar que s’ha compartit una imatge. Habitualment, cal analitzar aquests elements:
- Contingut de les imatges afectades: el tipus no es limita, literalment, a imatges sexuals; el que és decisiu és que la difusió afecti greument la intimitat personal.
- Obtenció amb anuència: pot existir consentiment per a la captura o per a la remissió privada de l’arxiu.
- Àmbit reservat: la norma contempla imatges obtingudes en un domicili o lloc fora de la mirada de tercers.
- Manca d’autorització per difondre: consentir la presa o l’enviament privat no equival a consentir una publicació o un reenviament.
- Greu menyspreu de la intimitat: la gravetat es valora segons el contingut, el context, els destinataris, la manera de difusió i l’impacte en l’esfera personal.
Per això, no s’ha d’afirmar que tota publicació descontrolada a internet sigui automàticament delicte ni que només sigui rellevant la difusió massiva. La valoració ha de ser necessàriament individualitzada.
2. Un reenviament pot ser suficient
No s’exigeix que el contingut es faci viral. La jurisprudència ha assenyalat que la difusió a una sola persona pot bastar per integrar la conducta, perquè el menyspreu de la intimitat pot produir-se des del primer trencament de la reserva.
A més, la reforma introduïda per la LO 10/2022 va ampliar expressament la resposta penal davant la redifusió per tercers receptors. La STS 767/2023, de 3 d’octubre, és especialment rellevant per explicar aquest canvi: avui s’ha de distingir entre qui va rebre la imatge directament de la persona afectada i qui, havent-la rebut, decideix reenviar-la sense autorització.
La llei preveu agreujament, entre altres supòsits, quan l’autor és o ha estat cònjuge o persona lligada per una relació afectiva anàloga, quan la víctima és menor d’edat o persona amb discapacitat necessitada de protecció especial, o quan existeix finalitat lucrativa.
3. Consentir una videotrucada no és consentir una gravació
Les comunicacions digitals obliguen a separar actes que sovint es confonen. Acceptar una videotrucada de contingut sexual o mostrar una imatge de forma efímera no implica necessàriament consentir la seva gravació, emmagatzematge, descàrrega, edició o reenviament.
Quan la captació va ser clandestina o no consentida, el supòsit no pot encaixar en l’art. 197.7 CP, que parteix d’una obtenció amb anuència. En aquests casos, poden entrar en consideració altres apartats dels delictes contra la intimitat. La STS 928/2023, de 14 de desembre, és una referència important per diferenciar la difusió de contingut inicialment consentit dels supòsits en què la captació en si mateixa ja va vulnerar la intimitat.
4. Deepfakes sexuals: una realitat tecnològica amb límits penals encara discutits
Un deepfake sexual pot consistir a alterar una imatge o vídeo real per simular una conducta sexual, o a generar un contingut hiperrealista que atribueix falsament a una persona una aparença o activitat íntima. El perjudici reputacional, emocional i relacional pot ser molt greu, però l’encaix penal no ha de presentar-se com a automàtic.
L’art. 197.7 del CP està construït sobre imatges o gravacions de la pròpia persona afectada, obtingudes amb la seva anuència en un entorn reservat. Per això, l’anàlisi canvia segons l’origen del material.
Si existeixen imatges íntimes reals de la persona, obtingudes o remeses amb consentiment en un àmbit privat, i es manipulen o difonen després sense autorització, pot haver-hi base per examinar l’art. 197.7 CP.
Si es crea un muntatge sexual completament sintètic a partir de fotografies públiques, no íntimes, o de material generat des de zero, l’encaix directe en aquest article és discutible perquè poden faltar elements essencials del tipus.
Si la persona afectada és menor d’edat, poden cobrar especial rellevància els tipus vinculats a pornografia infantil, inclosa la problemàtica d’imatges manipulades o virtuals.
La conclusió prudent és que un deepfake sexual pot tenir rellevància penal, però la qualificació dependrà de la seva creació, contingut, difusió, víctima i context. No existeix una fórmula única aplicable a qualsevol imatge falsa creada amb intel·ligència artificial.
5. Prova digital: conservar abans que desaparegui
La prova electrònica és volàtil. Els missatges poden esborrar-se, els perfils modificar-se i els enllaços deixar de funcionar. Per això, davant d’una possible difusió no consentida resulta útil conservar:
- Arxiu rebut o publicat, evitant la seva modificació
- Captures que incloguin el perfil, l’hora, URL i destinataris (sempre que sigui possible)
- Missatge, correus, enllaços, noms d’usuari i dades dels comptes implicats
- Comunicacions on es reconegui l’autoria o s’amenaçi amb difondre
- Dades de persones que hagin rebut el contingut o puguin acreditar el reenviament.
Les captures poden ser rellevants, però l’atribució d’autoria exigeix normalment corroboració. És aconsellable evitar esborrar converses o restablir el dispositiu abans de documentar l’evidència.
6. Conclusions
La normativa penal espanyola protegeix la intimitat davant la difusió no autoritzada d’imatges obtingudes o compartides en un context reservat. El consentiment per crear o remetre contingut no equival a autoritzar la seva circulació posterior, i un únic reenviament pot tenir rellevància penal si es compleixen els requisits legals.
Els deepfakes sexuals plantegen un repte addicional: el seu impacte pot ser profund, però el seu encaix jurídic exigeix estudiar l’origen de les imatges, el tipus de manipulació, l’edat de la persona afectada i la forma de difusió. Un enfocament jurídicament responsable evita prometre una resposta única i posa l’accent en la preservació de la prova i en l’anàlisi concret del cas.
El present article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització.
Per a més informació o assessorament, contacti amb info@fernandezadvocats.es.
________________
[1] Aquest article ofereix informació general sobre el Dret Penal espanyol. La qualificació concreta depèn de com s’ha obtingut el contingut, com s’ha alterat, a qui s’ha difós i quina prova existia.
