El dret a una bona administració, consagrat a l’article 41 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, ha deixat de ser una mera declaració d’intencions per convertir-se en un principi jurídic plenament exigible davant dels tribunals. Una mostra d’aquesta realitat és la Sentència de 29 de maig de 2024 de la Sala Contenciosa-Administrativa del Tribunal Suprem, que no només resol un cas concret sobre accés a la informació, sinó que consolida una doctrina fonamental: la transparència és la regla, i les administracions públiques no poden escudar-se en interpretacions restrictives de la llei per limitar els drets dels ciutadans.
El cas: la negativa a l’accés a expedients ja finalitzats
El cas analitzat per l’Alt Tribunal neix de la petició d’un fiscal que sol·licita a la Inspecció Fiscal de la Fiscalia General de l’Estat còpia íntegra de tots els expedients governatius incoats sobre la seva persona entre els anys 2012 i 2016.
La resposta de l’Administració va ser denegatòria. El seu argument principal es basava en una interpretació literal de l’article 53.1.a) de la Llei 39/2015, del Procediment Administratiu Comú, que reconeix el dret dels interessats a «conèixer, en qualsevol moment, l’estat de la tramitació dels procediments en els quals tinguin la condició d’interessats» i a «accedir i a obtenir còpia dels documents continguts en els citats procediments«. Segons la Fiscalia, com que els expedients sol·licitats ja estaven arxivats i no es trobaven «en tramitació», entenia que el dret d’accés no era aplicable.
La doctrina del Tribunal Suprem: més enllà de la literalitat de la norma
El Tribunal Suprem desmunta completament aquest argument, recordant que el dret d’accés als arxius i registres administratius és una peça clau de l’Estat de Dret, amb arrels directes a la Constitució i al dret europeu. La sentència articula el seu raonament al voltant de diversos eixos que defineixen el contingut del dret a la bona administració:
- Un dret constitucional i europeu: El Suprem emmarca el debat en el dret d’accés dels ciutadans als arxius i registres administratius (article 105.b de la Constitució) i el connecta directament amb el dret a una bona administració de l’article 41 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE. Aquest dret inclou, de manera explícita, «el dret de tota persona a accedir a l’expedient que la concerneixi».
- La Interpretació no pot ser restrictiva: El tribunal reitera una línia jurisprudencial consolidada: l’accés a la informació pública és un principi general i la seva interpretació no pot ser restrictiva. Argumenta que el fet que l’article 53.1.a) de la Llei 39/2015 garanteixi l’accés a procediments en tràmit no significa, en cap cas, que prohibeixi l’accés a procediments ja conclosos. Com afirma la sentència: «de aquí no se sigue que las personas con un interés legítimo no tengan derecho a conocer la información recogida en procedimientos administrativos ya concluidos«.
- La transparència com a garantia: L’accés a la informació no és un fi en si mateix, sinó una manifestació del principi de transparència administrativa. Aquest principi, segons el Suprem, respon a una nova manera d’entendre les relacions entre l’Administració i els ciutadans, superant la tradicional posició de superioritat de l’Administració. És especialment rellevant quan, com en aquest cas, qui sol·licita la informació és el directament afectat.
- La protecció de dades de tercers no és un escut genèric: L’Administració va al·legar subsidiàriament que, en cas de concedir l’accés, s’haurien d’ometre les dades personals de tercers. El Suprem rebutja aquest argument de manera contundent, recordant que la legislació només obliga a protegir les dades «especialment protegides», i que l’Administració no pot invocar aquesta limitació de forma genèrica sense especificar quines dades concretes mereixen aquesta protecció especial.
Implicacions per a la bona administració
Aquesta Sentència incorpora diverses implicacions de transcendència pràctica sobre el dret a la bona administració.
- L’Administració ha d’actuar amb la màxima transparència, i només pot limitar el dret d’accés per les causes taxades a la llei, interpretades sempre de manera restrictiva.
- No és acceptable utilitzar una lectura parcial o formalista d’un precepte per buidar de contingut un dret fonamental. L’actuació administrativa ha de ser coherent amb els principis generals del Dret, com la bona fe i la protecció de la confiança legítima.
- El ciutadà té dret a conèixer el seu «historial administratiu», oimés quan la finalització d’un expedient no el converteix en secret. Els ciutadans, i especialment els empleats públics, tenen dret a saber quina informació sobre ells consta en els arxius públics, la qual cosa és una garantia essencial per a la seva defensa i per al control de l’activitat administrativa.
Aquesta Sentència és una lliçó magistral sobre com el dret a una bona administració es materialitza en la pràctica. Recorda que l’Administració no és propietària de la informació que gestiona, sinó la seva custòdia, i que el seu deure principal és servir amb objectivitat els interessos generals, la qual cosa inclou, sens dubte, garantir que els ciutadans puguin accedir a la informació que els afecta directament.
*El presente artículo es meramente divulgativo y no supone asesoramiento ni compromiso de actualización.
Para más información o asesoramiento, contacte con info@fernandezadvocats.es.
