Darrere de tot procediment penal hi ha persones que afronten situacions d’enorme preocupació, incertesa i, en moltes ocasions, un profund impacte en la seva vida personal, familiar i professional.
Aquesta realitat adquireix una especial rellevància quan el procediment es desenvolupa en l’àmbit de la violència de gènere i, des de les primeres diligències, s’adopten mesures cautelars que poden limitar de manera significativa la llibertat de moviments i la possibilitat de comunicació de la persona investigada.
En aquests procediments, l’actuació de la defensa des de les primeres fases de la instrucció resulta especialment important. La investigació penal no ha de limitar-se a recollir la versió inicialment aportada per les parts, sinó que ha de permetre contrastar els fets denunciats, practicar les diligències necessàries i determinar si existeixen elements objectius suficients que justifiquin la continuació del procediment.
Recentment, el nostre despatx ha assumit la defensa d’una persona investigada en unes diligències prèvies per presumptes delictes de violència de gènere, amenaces, lesions i assetjament, procediment en el qual, des de l’inici, s’havia acordat una ordre de protecció que incloïa mesures de prohibició d’apropament i comunicació.
Després d’un anàlisi individualitzat del procediment, la proposta i seguiment de diferents diligències d’investigació i l’acompanyament del nostre client durant la instrucció, s’ha obtingut un resultat especialment favorable: el Tribunal ha acordat deixar sense efecte l’ordre de protecció i, posteriorment, ha acordat l’arxivament provisional i l’arxiu de les diligències en considerar que no resultava degudament justificada la perpetració del delicte investigat. Aquest resultat posa de manifest la importància d’una defensa penal activa des de les primeres fases del procediment.
1. Ordre de protecció i el seu caràcter cautelar
En l’inici de les diligències es va acordar una ordre de protecció respecte del nostre client, que incloïa, entre altres mesures, la prohibició d’apropament i de comunicació amb la persona denunciant.
Les ordres de protecció constitueixen instruments destinats a proporcionar una resposta ràpida davant situacions en què puguin concurrir circumstàncies que permetin apreciar una situació objectiva de risc per a determinades persones. La seva finalitat és eminentment preventiva i cautelar.
Per això, és important distingir entre una mesura cautelar i una resolució sobre el fons del procediment penal.
L’establiment d’una ordre de protecció no suposa una declaració de culpabilitat ni constitueix una anticipació de l’eventual responsabilitat penal de la persona investigada. Es tracta d’una mesura adoptada durant la tramitació del procediment la finalitat de la qual és prevenir possibles situacions de risc mentre es desenvolupa la investigació.
Precisament per la seva naturalesa cautelar, aquestes mesures s’han de mantenir mentre concurrin les circumstàncies que les justifiquen i poden ser revisades quan es produeixi una modificació rellevant de la situació existent.
En el present procediment, durant la tramitació de les diligències, la persona inicialment protegida va manifestar la seva voluntat que l’ordre de protecció deixés d’estar vigent, en considerar que la situació de risc havia cessat.
Aquesta circumstància va ser valorada conjuntament amb la resta dels elements existents en el procediment.
Després d’examinar les circumstàncies concurrents, el Tribunal va concloure que no persistia una situació objectiva de risc que justifiqués el manteniment de les mesures acordades inicialment i, en conseqüència, va acordar formalment l’alçament de l’ordre de protecció i de les prohibicions que portava aparellades.
Es tracta d’una decisió especialment rellevant per a la persona investigada, atès que la desaparició d’aquestes mesures cautelars permet recuperar la normalitat en determinats àmbits de la seva vida quotidiana i elimina les restriccions que havien estat imposades durant la investigació.
No obstant això, cal insistir que l’alçament d’una ordre de protecció i l’arxiu posterior de les actuacions són decisions diferents, encara que en aquest cas ambdues hagin acabat produint-se dins del mateix procediment.
2. Importància d’una defensa activa durant la fase d’instrucció
La fase d’instrucció exerceix una funció essencial dins del procediment penal.
Una denúncia determina la posada en marxa de la investigació judicial i pot donar lloc a la pràctica de nombroses diligències, però l’existència d’una denúncia no determina per si mateixa que els fets denunciats hagin quedat acreditats ni que necessàriament s’hagi d’arribar a una fase d’enjudiciament.
La funció de la instrucció consisteix precisament a investigar els fets i determinar si existeixen elements suficients que permetin sostenir l’existència d’un delicte i la participació d’una determinada persona en el mateix.
Per aquest motiu, des de la nostra perspectiva, la defensa no pot adoptar una posició merament passiva durant aquesta fase.
En el present cas, es va analitzar de manera exhaustiva el contingut de les actuacions i la versió dels fets sostinguda en la denúncia, identificant aquells aspectes que requerien ser contrastats mitjançant diligències d’investigació.
Al llarg del procediment es va interessar la pràctica de diferents diligències encaminades a comprovar objectivament els episodis relatats, entre elles l’aportació de comunicacions, la identificació i eventual declaració de testimonis, la incorporació de fotografies, gravacions i converses, així com altres elements que permetessin contrastar les diferents versions existents.
L’objectiu d’aquestes actuacions no era únicament negar genèricament els fets denunciats, sinó aportar al procediment elements objectius que permetessin a l’òrgan judicial realitzar una valoració completa i suficientment fonamentada del succeït.
La defensa va posar especial atenció en aquells elements que permetien qüestionar determinats episodis exposats en la denúncia, així com en les circumstàncies que podien resultar rellevants per valorar l’existència dels delictes investigats.
En aquest tipus de procediments, la diferència entre una defensa merament reactiva i una defensa activa pot resultar determinant.
No n’hi ha prou amb esperar que l’acusació aporti els seus elements de prova. És necessari analitzar l’expedient, detectar els seus punts febles, identificar quins fets poden ser contrastats objectivament i sol·licitar les diligències necessàries perquè l’òrgan judicial disposi de tots els elements rellevants abans d’adoptar una decisió sobre la continuació del procediment.
3. La rellevància de les diligències d’investigació
Un dels aspectes fonamentals de la feina desenvolupada en aquest procediment va ser precisament la identificació d’aquelles diligències que podien contribuir a esclarir els fets. Les comunicacions mantingudes entre les parts, els missatges, les fotografies, les gravacions o la declaració de terceres persones poden adquirir una especial rellevància quan existeixen versions contradictòries sobre determinats esdeveniments.
En aquest sentit, com a defensa vam interessar la incorporació al procediment de diferents elements que permetien contrastar els episodis descrits inicialment.
Així mateix, es va posar de manifest la rellevància de determinades diligències que havien estat sol·licitades o considerades necessàries durant la investigació i que finalment no havien estat ateses per part de l’acusació.
L’absència de determinats elements probatoris no significa automàticament que una denúncia sigui falsa ni que els fets no hagin ocorregut. Tanmateix, des d’una perspectiva estrictament processal, sí que pot resultar determinant quan, després de la investigació, no existeixen elements suficients que permetin considerar degudament acreditada la perpetració del delicte investigat.
En el present cas, l’òrgan judicial va tenir en consideració precisament la situació probatòria existent en finalitzar aquesta fase d’investigació.
A això s’hi va afegir l’evolució de les circumstàncies relatives a l’ordre de protecció i, en particular, la manifestació de la persona inicialment protegida respecte al cessament de la situació de risc.
El conjunt d’aquests elements va permetre al Tribunal realitzar una valoració global de la situació i adoptar una decisió favorable als interessos del nostre client.
4. L’arxiu provisional de la causa
Un cop finalitzades les actuacions d’investigació, el Tribunal va acordar l’arxivament provisional i l’arxiu de la causa, en considerar que no resultava degudament justificada la perpetració del delicte que havia donat lloc a la incoació de les diligències prèvies.
Aquesta resolució troba el seu fonament, entre altres, en l’article 641.1 de la LECrim, que contempla l’arxivament provisional quan no resulti degudament justificada la perpetració del delicte que hagi donat motiu a la formació de la causa.
La diferència entre un arxivament provisional i una sentència absolutòria ha de ser clarament entesa.
L’arxivament provisional no equival tècnicament a una sentència absolutòria ni suposa una declaració definitiva d’inexistència del delicte. Es tracta d’una resolució adoptada durant la fase d’investigació quan, amb els elements disponibles, no existeix base suficient per continuar endavant amb el procediment penal.
Precisament per això, cal distingir entre el resultat processal obtingut i una eventual sentència absolutòria després de la celebració d’un judici.
En aquest cas, el resultat obtingut suposa que, amb els elements existents en aquell moment, l’òrgan judicial va considerar que no existia una base probatòria suficient per continuar la tramitació de les diligències en els termes inicialment plantejats.
L’arxiu provisional constitueix, per tant, un resultat processal especialment favorable per al nostre client, en posar fi a la investigació en aquesta fase i evitar que el procediment avanci cap a fases posteriors sense que existeixi una base suficient que justifiqui aquesta continuació.
5. Conclusions
Aquest cas constitueix un clar exemple de la importància d’una defensa penal rigorosa, activa i personalitzada.
En procediments especialment sensibles, com aquells relacionats amb presumptes delictes de violència de gènere, amenaces, lesions o assetjament, la defensa ha de desenvolupar-se amb el màxim rigor jurídic, respectant en tot moment els drets de totes les persones implicades i evitant qualsevol valoració aliena a l’objecte estrictament jurídic del procediment.
L’existència d’una denúncia no eximeix de la necessitat d’investigar i contrastar els fets. De la mateixa manera, l’adopció d’una mesura cautelar no equival a una declaració de culpabilitat.
La funció de la defensa consisteix, entre altres qüestions, a garantir que la persona investigada pugui exercir plenament els seus drets i que el procediment es desenvolupi amb totes les garanties, aportant els elements necessaris perquè l’òrgan judicial pugui valorar la situació de manera completa i objectiva.
En el present assumpte, la feina desenvolupada durant la fase d’instrucció va permetre obtenir l’alçament de l’ordre de protecció i, posteriorment, l’arxivament provisional i l’arxiu de les diligències.
Més enllà del resultat concret, el cas reflecteix la nostra manera d’entendre la defensa penal: analitzar cada expedient de forma individualitzada, estudiar totes les alternatives possibles, actuar des de les primeres fases del procediment i defensar els interessos dels nostres clients amb rigor, estratègia i màxim compromís professional.
El present article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització.
Per a més informació o assessorament, contacti amb info@fernandezadvocats.es.
