DESCARREGAR ARTICLE COMPLET EN PDF.
La recent sentència del Tribunal Suprem aborda un supòsit de fet aparentment senzill, però amb una complexitat tècnica rellevant quant a la qualificació jurídica: la sostracció i el deteriorament de senyals de trànsit. L’Alt Tribunal, estimant el recurs de cassació interposat per la defensa, determina que aquestes conductes no han de castigar-se de forma independent com un delicte de danys, sinó que queden integrades en el desvalor del delicte contra la seguretat viària previst a l’article 385.1 del Codi Penal.
Antecedents fàctics i procés judicial
Els fets provats analitzats a la sentència situen l’acció al desembre de 2019, quan l’acusat, amb l’ànim de menyscabar el patrimoni públic i pertorbar el trànsit, va colpejar i doblegar diversos senyals de trànsit (prohibició d’estacionament i pas de vianants) i en va arrencar dos més (un “STOP” i una “direcció prohibida”), guardant aquests últims al seu domicili.
En primera instància, el Tribunal d’Instància. Secció Penal (anteriorment Jutjat Penal núm. 1 de Terrassa) va condemnar l’acusat per un delicte contra la seguretat viària en concurs medial amb un delicte de danys agreujats. Aquesta qualificació va ser mantinguda essencialment per l’Audiència Provincial de Barcelona, fet que va motivar el recurs de cassació.
Naturalesa del risc i el “dol de perill”
Un dels punts més didàctics de la sentència és la delimitació de l’element subjectiu a l’article 385 del CP. El Tribunal Suprem recorda que aquest és un delicte de risc abstracte. No es requereix que es produeixi un perill concret per a un usuari determinat de la via, sinó que n’hi ha prou amb la idoneïtat de la conducta per generar un risc greu.
Respecte del dol, la Sala Segona precisa que ens trobem davant d’un dol de perill, que defineix com un dol directe de segon grau o de conseqüències necessàries:
- L’autor vol destruir o suprimir la senyalització (resultat material).
- En fer-ho, és plenament conscient que necessàriament infringeix el bé jurídic protegit (la seguretat viària), ja que els senyals proporcionen la disposició normativa indispensable per a la circulació.
El conflicte de normes: concurs de delictes o concurs de normes?
El nucli de la controvèrsia jurídica rau en si el dany causat als senyals ha de penar-se de forma separada del risc creat. L’Audiència Provincial havia apreciat un concurs medial de delictes. Tanmateix, el Tribunal Suprem, seguint la tesi del Ministeri Fiscal, rectifica aquesta postura basant-se en els arguments següents:
- Caràcter residual del delicte de danys: L’article 263 CP comença amb una clàusula d’exclusió: “El que causés danys en propietat aliena no compresos en altres títols d’aquest Codi…”. En estar la conducta de danyar senyals ja contemplada en el Títol dels delictes contra la seguretat col·lectiva, el delicte de danys perd la seva aplicabilitat.
- Especialitat de la norma viària: L’article 385.1 del CP, després de la reforma de la LO 15/2007, inclou expressament les accions de “mutar, sostreure o anul·lar” la senyalització. El legislador va entendre que el concepte d’“anul·lar” o “mutar” ja porta implícit el dany material sobre el suport físic del senyal.
- Principi de consumpció (art. 8.3 CP): El Tribunal determina que el desvalor de l’acció (trencar el senyal) ja està íntegrament contingut en el desvalor del tipus de seguretat viària. L’acció d’“anul·lar” o “mutar” la senyalització comporta implícit el dany material. Castigar per ambdós delictes suposaria sancionar dues vegades el mateix substrat fàctic, vulnerant el principi non bis in idem.
Per tant, el Tribunal conclou que ens trobem davant d’un concurs de normes que s’ha de resoldre a favor del delicte contra la seguretat viària, per ser la norma més específica i la que abasta la totalitat de la significació antijurídica del comportament.
Fallada i conseqüències penològiques
El Tribunal Suprem casa la sentència recorreguda i dicta una segona sentència en la qual s’anul·la la condemna pel delicte de danys previst i penat a l’art. 263.3.4 del CP i condemna exclusivament pel delicte contra la seguretat viària de l’art. 385.1 del CP.
Conclusions
La sentència analitzada estableix un precedent vital per a la defensa tècnica en casos de vandalisme viari. Reforça la idea que el Codi Penal s’ha d’aplicar de manera que la norma més específica absorbeixi la genèrica quan el bé jurídic protegit (la seguretat viària) és de rang superior o abasta el desvalor total de la conducta.
Aquesta sentència és una eina clau per evitar l’acumulació de penes en supòsits en què el dany patrimonial és només el vehicle instrumental per a la creació d’un risc viari.
El present article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització.
Per a més informació, contacteu amb info@fernandezadvocats.es
