DESCARREGAR ARTICLE COMPLET EN PDF.
El delicte d’amenaces ocupa un lloc central entre els delictes contra la llibertat. La seva rellevància pràctica és evident: apareix en conflictes veïnals, familiars, laborals, etc., i també en contextos aparentment menys greus, com discussions, bromes pesades o actes d’intimidació simulada.
Precisament per això, la seva anàlisi exigeix prudència. No tota expressió desafortunada, advertència desagradable o discussió acalorada constitueix automàticament un delicte. Tanmateix, tampoc no es pot descartar la rellevància penal d’una conducta pel simple fet que l’autor afirmi que «no anava de debò» o que actuava «en broma».
La Sentència del Tribunal Suprem núm. 385/2026 resulta especialment significativa perquè aborda aquesta qüestió: si una conducta presentada com una «broma» pot integrar un delicte d’amenaces no condicionals quan, objectivament considerada i atenent el context, és idònia per generar en la víctima un temor seriós, creïble i rellevant. La resposta del Tribunal Suprem és afirmativa.
A partir d’aquesta resolució, aquest article analitza el marc jurídic del delicte d’amenaces, els seus elements típics, la importància del context, l’abast de l’anomenat animus iocandi i les principals conseqüències pràctiques per a l’acusació i la defensa penal.
1. Regulació del delicte d’amenaces
El delicte d’amenaces es regula als articles 169 a 171 del CP, relatius als delictes contra la llibertat.
L’article 169 castiga qui amenaci una altra persona amb causar-li, a ella, a la seva família o a persones íntimament vinculades, un mal que constitueixi determinats delictes, entre els quals homicidi, lesions, delictes contra la llibertat, tortures, delictes contra la integritat moral, llibertat sexual, intimitat, honor, patrimoni o ordre socioeconòmic.
Dins d’aquesta regulació es distingeixen dues grans modalitats:
- Amenaces condicionals: quan l’autor exigeix una quantitat, imposa una condició o subordina la no execució del mal anunciat a una determinada conducta de la víctima.
- Amenaces no condicionals: quan s’anuncia el mal sense exigir una prestació o un comportament concret.
La diferència és rellevant des del punt de vista penològic. Les amenaces condicionals reben un tractament més sever, especialment si l’autor aconsegueix el seu propòsit. Les amenaces no condicionals, encara que no persegueixin un avantatge concret, també poden ser delictives si transmeten de manera seriosa i creïble la possibilitat de patir un mal constitutiu de delicte.
L’article 170 contempla supòsits agreujats quan les amenaces es dirigeixen a atemorir poblacions, col·lectius o grups de persones. Per la seva banda, l’article 171 regula, entre altres supòsits, les amenaces d’un mal que no constitueixi delicte quan siguin condicionals, així com determinades amenaces lleus en contextos personals o familiars.
2. Bé jurídic protegit
La jurisprudència del Tribunal Suprem ha reiterat que el bé jurídic protegit pel delicte d’amenaces és la llibertat i la seguretat personal. No es protegeix únicament la víctima davant d’un dany físic o patrimonial futur, sinó davant de la pertorbació il·legítima de la seva tranquil·litat, serenor i capacitat de desenvolupar-se lliurement.
D’aquí que les amenaces es configurin com un delicte de perill i de simple activitat. Això significa que no és necessari que el mal anunciat arribi a executar-se. Tampoc no és imprescindible que l’autor tingui una decisió real i ferma de dur-lo a terme. El que és decisiu és que la conducta sigui objectivament apta per generar temor.
Aquesta idea és essencial per comprendre la STS 385/2026. El Tribunal Suprem no centra l’anàlisi en si els acusats volien realment causar un dany físic a la víctima, sinó en si la conducta desplegada era idònia per fer-li creure raonablement que podia patir-lo.
3. Elements essencials del delicte
Perquè existeixi delicte d’amenaces han de concórrer, amb caràcter general, diversos elements.
En primer lloc, ha d’existir una conducta intimidatòria: aquesta pot consistir en paraules, missatges escrits, trucades, correus electrònics, publicacions digitals, gestos, persecucions, exhibició d’objectes, simulació d’armes o qualsevol altre acte concloent. L’amenaça no s’ha de formular necessàriament sempre de manera verbal o explícita.
En segon lloc, s’ha d’anunciar un mal futur, injust, determinat i possible: en les amenaces de l’article 169 del CP, aquest mal ha de constituir algun dels delictes previstos a la norma. El mal anunciat ha de ser comprensible per a la víctima i presentar una aparença de possibilitat en el context concret.
En tercer lloc, l’amenaça ha de ser seriosa, ferma i creïble: aquesta exigència compleix una funció delimitadora, ja que exclou de l’àmbit penal expressions merament desafortunades, hiperbòliques, iròniques o mancades d’una veritable capacitat intimidatòria. Ara bé, la serietat no equival a una intenció real d’executar el mal. Una amenaça pot ser seriosa per a la víctima, encara que l’autor no pretengui materialment complir-la.
Finalment, ha de concórrer dol, entès com el coneixement i la voluntat de realitzar una conducta amb significat intimidatori. No s’exigeix un especial ànim d’executar el mal anunciat. N’hi ha prou que l’autor conegui el sentit dels seus actes i n’accepti la capacitat per produir temor.
La valoració d’aquests elements exigeix atendre el context: relació entre les parts, lloc, hora, antecedents, mitjans emprats, reiteració de la conducta, aparent capacitat d’execució i reacció de la víctima.
4. La STS 385/2026: els fets del cas
La STS 385/2026 analitza uns fets ocorreguts en una urbanització de Sant Antoni de Vilamajor. Dos agents de la Policia Local, que es trobaven de servei, van planejar fer una «broma pesada» a una persona que desenvolupava tasques de control i vigilància a la zona. Per fer-ho, van simular ser atracadors d’habitatges, aprofitant un context en què s’havien produït robatoris en cases habitades i existia temor entre els veïns.
Segons els fets declarats provats, els acusats es van canviar de roba, es van ocultar el cap, van abandonar el vehicle oficial i van utilitzar un vehicle particular. Posteriorment, es van dirigir a la urbanització amb una actitud sospitosa, van provocar una persecució i van simular en diverses ocasions l’ús d’una arma.
La víctima, aterrida, va demanar auxili a veïns que eren agents de policia i va arribar a manifestar que creia que la volien matar. Posteriorment, els acusats van reconèixer que havien estat ells i que la broma «se’ls havia escapat de les mans».
El Jutjat Penal va condemnar els acusats com a autors d’un delicte menys greu d’amenaces no condicionals. Tanmateix, l’Audiència Provincial de Barcelona va revocar la condemna i els va absoldre, en entendre que la conducta constituïa una broma o simulació i que el mal anunciat no era real.
4.1 El criteri del Tribunal Suprem
El TS estima el recurs de cassació interposat per l’acusació particular i corregeix el raonament de l’Audiència Provincial.
Per a la Sala Segona, la sentència absolutòria va introduir indegudament un requisit que no forma part del tipus penal: la realitat o la voluntat efectiva d’executar el mal anunciat.
La clau de la resolució és clara: el rellevant no és que l’autor pretengués realment dur a terme el mal, sinó que la conducta fos objectivament apta per generar en la víctima el temor propi de l’amenaça.
Partint dels fets provats, el Suprem considera que els acusats van dissenyar i executar una actuació consistent a simular un assalt, ocultant la seva identitat, perseguint la víctima i aparentant l’ús d’una arma. Tot això va succeir de nit, en una zona on existia alarma per robatoris en habitatges i davant d’una persona que no podia identificar els autors.
En aquestes circumstàncies, la conducta transmetia de manera clara la possibilitat d’un mal greu contra la vida o la integritat física de la víctima. Per això, el Tribunal conclou que els fets eren típics com a delicte d’amenaces no condicionals de l’article 169 del CP.
5. L’animus iocandi: la broma no exclou sempre el delicte
Un dels aspectes més rellevants de la STS 385/2026 és el tractament de l’anomenat animus iocandi, és a dir, l’al·legació que els fets es van dur a terme en to de broma.
El TS no nega que existeixin bromes penalment irrellevants. Una conducta jocosa, maldestra o desafortunada pot quedar fora del dret penal si manca d’una veritable aptitud intimidatòria. Tanmateix, quan la suposada broma està dissenyada per provocar por i s’executa amb aparença de realitat, pot integrar un delicte d’amenaces.
En el cas analitzat, no es tractava d’una simple expressió verbal aïllada ni d’una broma immediatament recognoscible com a tal. Els autors van ocultar la seva identitat, van utilitzar un vehicle no oficial, van simular ser atracadors, van perseguir la víctima i van aparentar portar una arma. A més, van persistir en la seva actuació malgrat l’evident estat de temor generat.
Per això, el Suprem considera irrellevant que els autors no tinguessin la intenció d’executar realment el mal. El que era decisiu és que coneixien i acceptaven la capacitat intimidatòria dels seus actes.
Aquesta doctrina és especialment útil en la pràctica: la defensa basada en el fet que «era una broma» només serà eficaç si permet demostrar que la conducta, en el seu context, mancava d’idoneïtat objectiva per intimidar.
6. Consumació del delicte d’amenaces
El delicte d’amenaces es consuma quan l’anunci intimidatori arriba al coneixement de la víctima i resulta objectivament apte per atemorir-la. No és necessari que el mal s’executi ni que existeixi un principi d’execució del delicte anunciat.
La reacció de la víctima pot ser un indici rellevant, especialment si demana auxili, fuig, denuncia de manera immediata, altera les seves rutines o necessita assistència mèdica o psicològica. Tanmateix, l’anàlisi no depèn exclusivament de la intensitat subjectiva de la por soferta, sinó de l’aptitud objectiva de la conducta per generar temor en una persona situada en les mateixes circumstàncies.
7. Conclusions
El delicte d’amenaces exigeix una valoració rigorosa, contextual i proporcionada. No tota expressió desafortunada o conducta molesta s’ha de traslladar a l’àmbit penal. Tanmateix, tampoc no es pot banalitzar una actuació intimidatòria sota l’aparença d’una broma quan objectivament reprodueix una situació de perill creïble.
La STS 385/2026, de 4 de juny, reforça una idea fonamental: la frontera entre la irrellevància penal i l’amenaça típica no es determina únicament per la intenció declarada de l’autor, sinó per la capacitat objectiva de la conducta per afectar la llibertat i la seguretat de la víctima.
Per als advocats penalistes, aquesta resolució constitueix una referència rellevant en matèria d’amenaces implícites, simulades o encobertes sota una finalitat aparentment lúdica. El seu principal ensenyament és clar: una broma pot deixar de ser-ho jurídicament quan es dissenya i s’executa de manera idònia per provocar una por real i raonable.
El present article és merament divulgatiu i no suposa assessorament ni compromís d’actualització.
Per a més informació o assessorament, contacti amb info@fernandezadvocats.es
